Territori Educatiu

21/12/2021

“En un món d’hostilitat, de violència, les respostes bel·ligerants les tenim injectades en vena i es perpetuen a no ser que obrim experiències significatives que ens parlen d’altres maneres d’estar en relació”

Aquesta setmana entrevistem a Pilar Tormo al voltant de la seua obra 'Històries que he viscut' (Associació de Mestres Rosa Sensat). Un relat on reflexiona al voltant de tota la seua trajectòria pedagògica i que està narrat des del compromís amb una educació que posa al centre la construcció d'una relació educativa crítica i transformadora.

“En un món d’hostilitat, de violència, les respostes bel·ligerants les tenim injectades en vena i es perpetuen a no ser que obrim experiències significatives que ens parlen d’altres maneres d’estar en relació”

Des de Novetlè (la Costera), l'any 1971, fins a Alfafar (Horta Sud), l'any 2012, quaranta-un anys de docència expliquen la trajectòria de la mestra Pilar Tormo Sainz. Més de quatre dècades d'autèntica vocació, de compromís amb l'escola, amb l'educació i amb el seu alumnat. Des d'aquest compromís amb una educació que pose al centre la construcció d'una relació educativa crítica i transformadora naix l'obra 'Històries que he viscut', publicada recentment per l'Associació de Mestres Rosa Sensat.

El llibre esdevé un testimoni viu, honest, crític i formador on "l'escriptura done fe i mantinga amb honestedat els fils de veritat de les experiències per on he transitat". A través del seu testimoni descobrim una visió de l'educació que, tal com reflexiona, "m'ha mostrat una manera de mirar la realitat sentint-me part d'ella, en una presència que m'ha anat transformant a la recerca de sentit per a mi i per als meus alumnes". I això és justament el que transmet aquest volum: la transformació de la tasca de l'autora per trobar respostes a totes aquelles preguntes derivades de la seva inconformitat amb allò que es trobava a cada centre on ha gaudit del seu ofici.

Una mestra, en definitiva, que viu la paraula no com una eina per a substituir la realitat sinó, precisament, per tal d'anomenar-la, amb tota la seua força i tota la seua potència. Avui compartim, a Territori Educatiu, la conversa que vàrem tenir amb Pilar a principis de desembre. Una trobada que va tractar, en un primer moment, d'endinsar-se en el contingut del llibre però que, inevitablement, va acabar convertint-se en un relat de vida on l'educació apareixia sempre vinculada a allò humà, a allò comú i a allò polític.


Pilar Tormo amb el seu alumnat.  Autoria: Arxiu de Pilar Tormo.

Pilar Tormo amb el seu alumnat. Autoria: Arxiu de Pilar Tormo.


Qui és Pilar Tormo, com et definiries?

Mon pare em va ensenyar una cosa que sempre he guardat i m'ha orientat. En valencià diguem: no som, anem fent-se. Aquesta és una idea que després la vaig recuperar a través de la filòsofa Hannah Arendt. Ella diu que les persones naixem vàries vegades en la vida, i la veritat és que aquesta idea de naixement m'agrada perquè es relaciona amb la renovació de l'espècie i on el món entra en tu i tu entres en el món, establint-se una relació. Mentre es va donant aquest procés tot està en construcció, de manera que és al final de la vida, diu Arendt, quan et mors, que es pot dir d'una persona que "aquesta persona era tal...". Jo així m'ho crec. La vida és un procés. Per això crec que les identitats si en algun moment varen ser necessàries com afirmació, realment avui les veig com una fantasia perquè ningú som sinó que anem fent-se.  

Ara estic vivint la fragilitat humana. El meu company, la meua parella, l'amor de la meua vida, un dia es va despertar amb una infermetat greu, i a això es va ajuntar l'arribada de la pandèmia. Si agafem la fragilitat com una experiència de la vida, aprens a integrar-la en l'esdevenir de la vida, on hi ha moments de molta força i, també, on hi apareixen moments de feblesa, no sols física, sinó social, política, simbòlica que t'empenyen a la recerca. De les dues coses s'aprèn. Potser m'atreviria a dir que de la fragilitat aprens inclús més, ja que has d'aprendre a deixar-te donar, a caminar d'una altra manera, a treballar noves sensibilitats.... Aleshores, és important entendre que anem fent-se i que ja hi ha ingredients molt potents que fan que el teu camí vaja d'una manera o altra, com ara les relacions que vas trobant-te en la vida i les oportunitats que et va obrint l'experiència.

Per tant, qui soc? No sé qui soc, en el sentit acabat de la paraula, però en principi sempre done gràcies per vàries coses, sobretot per haver pogut dedicar la meua vida a l'ensenyament. L'ofici de mestra m'aproxima molt a allò humà i, a més, m'ha donat la possibilitat de tenir bones relacions i d'estar sempre enmig d'un camí de recerca, d'estar tractant de trobar respostes contínuament a les situacions amb les que et vas creuant.


Retrat de Pilar Tormo.  Autoria: Arxiu de Pilar Tormo.

Retrat de Pilar Tormo. Autoria: Arxiu de Pilar Tormo.


Deia el poeta Rilke que la pàtria d'un és la infantesa, i tu comences el teu camí com a mestra a Novetlè (La Costera), quin paper varen jugar els records de la teua infància al poble veí de Rafelguaraf a l'hora d'elegir aquest destí?

Va ser tan curiós! Després d'acabar Magisteri, van tardar en convocar-nos per a donar-nos la destinació, així que em vaig posar a treballar en una escola privada i una amiga em va telefonar per avisar-me que aquell mateix dia s'elegien les destinacions. Vaig elegir Novetlè, que estava a la comarca de La Costera, però segurament jo en aquell moment no era conscient del motiu pel qual vaig elegir aquella destinació, encara que moltes vegades no ser conscient no vol dir que no siga una circumstància que configure eixa decisió.

He estat molt afortunada perquè de viure a la ciutat de València a un barri molt fosc com és Velluters, en un moment de postguerra, a viure durant l'estiu enmig de la natura en una caseta a la muntanya del terme de Rafelguaraf, la diferència era impressionant. Va ser una experiència increïble! El pes que ha tingut per a mi la relació amb el poble de mon pare i aquell contacte amb la natura, crec que ha persistit amb mi i m'ha obert moltíssim. D'alguna manera, quan jo vaig anar a Novetlè em vaig retrobar amb La Costera, una terra que m'ha donat una sensibilitat a allò rural, a la necessitat de tocar terra i a sentir que formem part de la natura molt elevada. I jo crec que això ha estat present sempre i va tenir molt a veure en aquesta primera vivència com a mestra.

Novetle va ser una experiència preciosa. Allí també vaig fer educació de persones adultes ja que, a la gent que anava a treballar a les fàbriques Ferris, a Canals, per la nit els ens trobàvem i fèiem grups de formació. Sempre m'ha agradat molt el poder crear un món on els treballadors pogueren tenir, més enllà d'una feina, una porta oberta a la cultura.


Al llibre penses i reflexiones al voltant de la idea de vocació i ho reflexiones a partir d'algunes idees de la filòsofa María Zambrano. Ella diu que la "vocació no és, doncs, la mateixa veu sinó allò que resulta d'ella". La vocació per tant, és una crida, com tu dius. És suficient tenir vocació per tal d'exercir l'ofici de mestra?

Ni és suficient ni crec que siga imprescindible. Són condicions que, si es donen, com és el meu cas, és un regal. Hi ha vegades que sents que hi ha una crida. Jo, des que tinc records, sempre he volgut ser mestra. Però hem de tenir clar que la vocació, aquesta crida, si tu no la cultives, si no tens una experiència que vas alimentant-la, es pot convertir en un element pervers. I és que, aquesta crida té molt de fantasia i d'imaginari, no en un sentit pervers sinó en el sentit d'irrealitat. Tu et sents cridada a exercir aquest ofici però l'experiència et posa a prova i t'obri la realitat, però la realitat mai està pensada sinó que es va construint, i ací és on entrem cadascú de nosaltres i la disposició amb la que ens endinsem en aquest meravellós ofici.

Per tant, la vocació és un regal, sí, però hi ha que alimentar-la. I després hi ha gent que no té aquesta crida sinó que circumstancialment, ja siga per necessitat, oportunisme, o per altres raons, es troba amb el treball buscant l'estabilitat i el sou. I això no vull nombrar-ho com quelcom negatiu, al cap i a la fi aquesta és la seua porta d'entrada a aquest ofici. Després, es deixen tocar per la realitat i tenen oberta l'escolta i veus obertura cap a la realitat de l'ofici, i apareix la oportunitat de començar a mirar l'educació des d'una mirada diferent, una mirada que interpel·la. Això ho he viscut jo al llarg de tota la meua carrera amb molts companys i companyes, per això dic que la vocació és un regal però no és indispensable.


Llibre 'Històries que he viscut'.  Autoría: Associació de Mestres Rosa Sensat.

Llibre 'Històries que he viscut'. Autoria: Associació de Mestres Rosa Sensat.


Al llarg del llibre recordes, en diferents moments, el teu pas per l'Escola de Magisteri i ho defineixes com un temps empobrit en iniciatives pedagògiques però molt ric en relacions. Quin paper va jugar en el teu desenvolupament com a mestra el pas per aquesta escola? 

Allí vaig aprendre coses que després les he pensat a través d'altres experiències. Per exemple, jo em vaig criar en una casa horrorosa i arquitectònicament desastrosa. Ho vaig descobrir ja d'adulta, quan vaig tornar a passar per allí mentre preparava una celebració familiar. No em podia creure com podia haver sigut tan feliç en un espai com aquest. I aquesta anècdota em va fer reflexionar molt. I és que la percepció de la vida mai es pot reduir a les condicions materials d'existència en les que aquesta es produeix. No és reductible, això ho puc confirmar. La vida desborda les condicions materials on es dona. A l'escola passa igual, jo he viscut en condicions que sempre he tractat de millorar, perquè a mi m'agrada que l'escola siga bonica, però sense oblidar que el millor d'una casa és el que ocorre dins d'ella i que el millor d'una aula a l'escola és el que ocorre dins d'ella.

Això no vol dir deixar les coses com estan, per suposat que no. He estat sindicalista i lluitadora per modificar les condicions materials de les nostres escoles però sé que elles, en si mateixa, no garanteixen una vida digna, saludable i humana. No. Allò que ho garanteix és el que ocorre allí dins, que té una vida pròpia i fonamentada en la relació humana i amb les mediacions que allí es produeixen. En el cas de l'escola, la mediació sempre es dona a través del saber, i no et pots oblidar d'això. En aquest moment aquesta mediació està en dubte, sembla com si la funció fos  viure i aconseguir la felicitat buida etèria, deslligada del món i de les relacions. Aprendre de vegades és dur perquè et fa patir, t'incomoda eixir de la zona de confort, però el patiment és una paradoxa perquè et dona gratificacions , et fa construir més condició humana, més humanitat, més goig i plenitud. Aquesta és la imposició del nostre temps. Imposant una felicitat totalment individual que no tracta d'afrontar les qüestions comuns que ens afecten a tots i a totes és una estafa. No sé com dir-ho, però és important que no ens oblidem que a l'escola anem a aprendre sentint-nos part d'un món del que en som responsables.


El final del franquisme t'agafa treballant com a mestra a Algemesí (La Ribera Alta). Allí estaves a una escola de barri (al Raval), amb unes condicions materials a l'hora d'exercir la docència prou dolentes. Què va suposar el naixement i l'efervescència, durant aquells anys, d'un fum de moviments polítics i associatius i quina transcendència varen tenir per a tu?

El món se'm va fer present a la vida ja que el que jo feia i el món tenia una relació. És que això ho canvia tot! Quan es té consciència de la transcendència de tot això el jo (que és molt masculí) deixa pas al nosaltres, a allò comú. Allò que fas, des d'agranar un centre i mantenir-lo net fins l'ofrena de la millor experiència del saber etc., cobra una dimensió distinta. Els anys d'Algemesí són anys d'una explosió de vincle entre el meu treball , la meua vida més quotidiana i el món. A través de què? De moviments socials, sindicals, associatius i polítics. Em vaig comprometre políticament fins on fera falta perquè aquesta militància, que ja l'havia iniciat a finals del franquisme, es troba amb un moment històric i privilegiat on tot estava per fer i tothom estava convidat a parlar del món que volíem fer. Tothom tenia paraula. Eixa explosió i eixe vincle entre el que tu fas i el món és el que, d'alguna manera, fa que tots nosaltres sentim que tenim alguna cosa en comú:que compartim el nostre present. Compartir construeix una relació vertaderament humana.


Pilar Tormo amb el seu alumnat.  Autoria: Arxiu de Pilar Tormo.

Pilar Tormo amb el seu alumnat. Autoria: Arxiu de Pilar Tormo.


Amb aquesta vinculació amb moviments polítics i associatius, trencar amb l'herència franquista et va fer moure en la recerca també de mestres amb inquietuds com les teues. Comences a participar al moviment Freinet i, més tard, a les Escoles d'Estiu dels Moviments de Renovació Pedagògica. Com vares viure aquesta explosió política a nivell educatiu?

Veure a més de mil cinc-cents mestres en una Escola d'Estiu com jo vaig viure-ho en la seua apoteosi, veure'ls a tots buscant, aprenent, debatent i anant a la recerca d'un projecte pedagògic i d'un compromís amb el món i amb l'ofici va ser magnífic, donava una energia i una força! Era una relació molt vertadera. La formació fins aquell dia estava molt lligada a com vivies tu l'escola, per tant allò que comparties amb els companys, allò que t'ensenyaves, per exemple de Gimeno Sacristán, de Gonçal Anaya o d'altres savis de l'època, es convertia en un procés de transformació en tu. Vull dir, tu te n'anaves de cada Escola d'Estiu amb les ganes de revolucionar l'escola, i aquesta transformació passava per cadascú de nosaltres. Clar, això és com es presenten moltes vegades avui dia els discursos relacionats amb allò educatiu: com a receptes màgiques i com opcions tancades.

Allí vaig fer palesa una realitat, i és la condició d'inacabament permanent amb la que compta la vida i, en conseqüència, l'escola. No hi ha receptes màgiques, com deia, precisament perquè tot aprenentatge crea tensió perquè et descol·loca del que ja has aprés. Tu saps que estàs aprenent alguna cosa nova perquè estàs en tensió. T'incomoda malgrat sentir plaer en l'aprendre, eixa és la paradoxa. Al llibre ja ho dic, però m'agradaria remarcar-ho: en un món d'hostilitat, de violència, les respostes bel·ligerants les tenim injectades en vena i es perpetuen a no ser que obrim experiències significatives que ens parlen d'altres maneres d'estar en relació. Per tant, una de les preguntes clau a l'hora de formar-se i d'exercir el nostre ofici és la pregunta pel sentit d'allò que fem. Sempre he pensat que la formació a la Facultat de Magisteri no ha de preocupar-se molt de publicitar el que serà l'escola del futur, perquè això no ho sap ningú, és pura especulació, sinó que ha d'obrir-te preguntes al voltant de qui eres tu, d'allò que vols i què trobes d'important en la teua vida que a tu t'ha fet caminar i que paga la pena posar-la a disponibilitat dels nous que venen al món. Per a que l'escola tinga sentit primer ha de trobar-lo per a sí el mestre o la mestra, i convidaria a que la Facultat de Magisteri fos aquesta recerca d'interrogants al voltant del sentit que té per a tu, de repensar quins moments està vivint el món i preguntar-se per a què tenim l'escola, avui, en el segle XXI. A mi m'encantaria que ens plantejàrem això. Avui, en un moment d'escassetat de les relacions, on tothom està amb la mascareta i on vivim bunkeritzats, cal obrir la relació i cuidar-la. Segurament el paper civilitzador més amenaçat hui que l'escola cuida, preserva i ofereix a les noves criatures.


Al llarg de tota la teua trajectòria has viscut realitats molt diverses, com és el cas de viure a Gúdar (Gúdar-Javalambre) i Alcoi (l'Alcoià). Les dos experiències mostren una mestra que pren partit i que no deixa a ningú enrere, ja siga a un poble d'interior o amb alumnat amb diversistat funcional. Com vares viure aquelles experiències?

Crec que avui cal tornar a anar a les cases. De manera simbòlica, però cal anar a conquerir un territori que està devaluat com és el saber i la relació . És aquesta condició d'humanitat, de veure que tothom compartim  la mateixa espècie i fem món Aquest reconeixement on tothom forma part de la humanitat, d'allò comú, no solament ho pensem així sinó que ho fem possible. Per a mi, qualsevol alumne ha estat sempre un motiu d'acollida, fins i tot els que no m'han agradat gens!  

La vivència de qualsevol dificultat, entrebanc o obstacle que he tingut, m'ha ensenyat a aprofundir  a l'hora d'exercir l'ofici: què experiències haurà tingut a la vida aquest alumnat que li hauran fet arribar a aquest punt? Des de la meua experiència, he pogut obrir altres experiències i altres formes d'estar al món. M'emociona de vegades quan m'he trobat a algun alumne d'aquells anys i que reconeguera aquell temps viscut com una oportunitat que li va obrir la mirada i fins i tot ha estat una referència en la seua vida ,això no té preu!: l'escola com aquell lloc que fa possible, per damunt de tot, que diferents generacions en diferents condicions socials i amb diferents caràcters, es posen en relació i creen alguna cosa que fa possible que es puguen entendre.


Pilar Tormo participante a la ràdio.  Autoria: Arxiu de Pilar Tormo.

Pilar Tormo participant en la ràdio. Autoria: Arxiu de Pilar Tormo.


Una altra qüestió interessant arreplegant aquestes anècdotes és la qüestió del temps. I ací hi ha una anècdota que contes, a la teua etapa a Alfafar, on un alume teu, Albert, et preguntava amb certa desgana si allí anàveu a fer assemblees. La teua resposta em resulta suggeridora ja que li vares respondre que en aquell moment no podies contestar-li i que necessitaves pensar la resposta. Al principi sents una mica de malestar, per què t'està demanant això? Però oferir eixe temps i eixa espera, reflexiones, pressuposa aprendre a escoltar veritablement la pregunta i no oferir una resposta ràpida. Cites a Milagros Rivera, qui diu que "no hem inventat les paraules per a substituir la realitat sinó per a anomenar-la". Quin sentit et dona a tu la paraula temps a l'hora d'afrontar la relació que es construeix durant l'acte educatiu?

Reconèixer el que hi ha de nou. Quan tu tens respostes immediates és perquè ja ho tens tot pensat, tot tancat. Eixa pregunta ja te l'has feta, eixes situacions tu ja les has viscudes i les has pensat d'una manera i, en conseqüència, respons ràpidament. Per a mi l'assemblea era quelcom sagrat i ho continua sent. Era el nostre moment, un moment que jo cuidava molt. Quan de cop i volta em trobe amb una criatura que em diu això respecte de l'assemblea, li demane temps perquè era la manera de no repetir fent un discurs de per què és important l'assemblea.

Necessitava crear experiències que li donaren sentit, però jo necessite temps per a pensar què hi ha al darrere d'eixa actitud o d'eixa manera d'estar. Jo necessite temps perquè si no li contestaré el que jo ja sé, però això no servirà de res, ni per a ell ni per a mi. Necessitem temps per acollir allò que no sabem i, per tant, donar-nos una oportunitat per a pensar de nou, crear, saber interrogar i saber buscar per tal d'anar a la recerca i veure de quina manera moure'ns d'aquell punt de no encontre.

Aquesta anècdota dona compte de la meua arribada a Alfafar l'any 1982. Primer al CEIP Orba i després a l'Institut. En els dos casos vaig haver d'assumir la responsabilitat de dirigir aquests centres i vaig poder viure diverses situacions semblants a aquestes que em varen fer qüestionar el meu camí. Varen ser experiències molt dures, sobretot la de l'Institut, perquè és un món molt fragmentat. La Universitat encara més, però a més la Universitat té el pecat mortal de parlar de la necessitat de pensament interdisciplinar, però no el practica. És una cosa increïble! (riu). A l'Institut jo vaig viure la fragmentació tremenda del saber, però no solament una fragmentació del saber, sinó la fragmentació de la responsabilitat de les criatures. Tenia una llista de dos-cents alumnes, com vas a fer-te càrrec de tants alumnes? En quina ment cap això quan és en l'adolescència quan més necessiten les referències adultes i els vincles que ens sostenen?

Passe a l'Institut coincidint amb la reforma de l'EGB. Havia estat amb l'alumnat més major, m'agradava molt l'adolescència i els comprenia i m'estimava molt aquella etapa de la vida. És molt complicada perquè ni són criatures ni són adults encara i es dona una obertura molt gran. Em sentia molt prop d'ells i d'elles i sabia que, en molts casos, vivien situacions de patiment i intranquil·litat.

El cas és que jo passe a l'Insititut per eixa voluntat de continuar treballant amb aquesta etapa. Crec que podem fer altres coses i sempre hi ha camins que es poden obrir, sempre. I la realitat de la meua vida m'ha demostrat que això és veritat, però també és veritat que necessites energia, i aquesta s'aconsegueix amb la gent que va amb tu, al teu costat i vol caminar.


Estem arribant ja al final de la conversa, però no volia acabar-la sense compartir amb tu una frase amb la que em sent reconegut. Dius que t'espanten les modes pedagògiques i les persones que s'atribueixen el do de la resposta. Cada vegada s'està caminant més cap a una concepció més tecnificada de la tasca docent, però tu defenses i milites en la idea de viure el procés com un acte d'artesania. Què implica concrebre-ho des d'aquesta mirada?

Aquesta frase tan injuriada de cada maestrillo tiene su librillo, l'he recuperada, és així, és veritat. He de reconèixer que qualsevol problema et fa obrir maneres d'afrontar la teua tasca de manera diferent i arrelada a l'entorn i al moment en el que et trobes. Doncs això és un art i no sempre el tens. De vegades retarda el que tu penses que ha de ser el camí a seguir i aleshores l'altre apareix com un obstacle, però si conceptualitzes a l'altre com un obstacle la primera reacció que et naix és la d'intentar eliminar-lo, i no es tracta (o no hauria de tractar-se) d'això. L'art apareix, aleshores, quan tu eres capaç de trobar un pont que et col·loque a l'altre com una oportunitat, obrint una manera de madurar i de viure el camí. La meua relació amb les famílies, per exemple, em va canviar molt la meua manera d'escoltar, una manera de donar i rebre confiança on tot està obert a repensar-ho i canviar el que siga necessari, però sempre des del saber que compartim un mateix desig: ajudar a aquella criatura a tirar endavant. A això em referisc quan parle d'artesania, d'estar sempre creant o recreant situacions que estan per viure.

Però també cal tenir clar, i cal remarcar-ho, que no sempre m’he sentit escoltada. Hem d'assumir que tenim límits, que no puc assegurar un 100% d'èxit. L'educació no pot entrar en el paràmetre de la mercantilització, perquè ni és un producte , ni està assegurat. L'aprenentatge depèn dels dos, de qui ensenya i de qui aprèn, l'altra persona es deixa obrir i es deixa tocar generant una confiança mútua o no. Això és un mèrit de dos i de vegades no es dona, hi ha que tenir la humilitat de reconèixer-ho. És així. És la llibertat humana.


Pilar Tormo amb el seu empresa de vida, Onofre.  Autoria: Arxiu de Pilar Tormo.

Pilar Tormo amb el seu company de vida, Onofre. Autoria: Arxiu de Pilar Tormo.



Entrevista a Pilar Tormo per part d'Ana Bisquert Sala, al diarieducacio.cat: https://diarieducacio.cat/pilar-tormo-lescola-te-vida-propia-i-hem-de-saber-mimar-la-cuidar-la-atendre-la-i-viure-la/

Presentació llibre 'Històries que he viscut' per part de Pilar Tormo al Campus d'Alcoi de la Universitat d'Alacant: https://www.youtube.com/watch?v=3C7ZuAysArs


Comparteix aquest article
Publicat el 21/12/2021
Secció: Entrevistes a personalitats i col·lectius educatius

Dídac Delcan Albors

Sóc Dídac Delcan Albors, Educador Social, i al llarg de la meua vida he estat vinculat a les Cooperatives d'Ensenyament Valencianes com a alumne però, també, com a investigador.

Mitjançant aquest blog m'agradaria posar en valor aquelles experiències que defineixen als vostres centres així com escoltar veus referents dins del món del cooperativisme educatiu i, també, d'altres àmbits.

Contar allò que fem i allò que ens passa és essencial. En aquest sentit, les cooperatives feu una aportació vital dins de les vostres comunitats de referència ja que esteu, constantment, dinamitzant diferents espais i persones. Obriu, en definitiva, espais on poder fer-se preguntes sobre com volem viure conjuntament.

Continuar oferint la possibilitat d'obrir aquestes preguntes i posar en valor el vostre patrimoni educatiu i organitzatiu és el ferm compromís amb el que compta aquest espai.

Twitter: @fridamnrules
Instagram: @fridamnr

COMENTARIS

Encara no hi ha cap comentari, escriu tu el primer

Escriu el teu comentari:

PROTECCIÓ DE DADES: En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades personals (LOPD) i Comerç Electrònic (LSSI) l'informem que les dades facilitades voluntàriament per vostè., S'incorporaran a un fitxer denominat "territori educatiu" propietat de UCEV amb finalitats estadístiques i de comunicació de les activitats en compliment de les seves finalitats pròpies. Vostè podrà exercir els drets d'accés, rectificació, cancel·lació i oposició relatiu a aquest tractament de què és responsable UCEV, dirigint-se per escrit a la seu al carrer Arquebisbe Mayoral, 11-b, 46002 de València.