17/11/2026
«És possible una altra escola i l'estem fent ja»
Àngels Martínez Bonafé acaba de publicar Per una escola apassionant. La renovació pedagògica com a moviment social, amb l'editorial Caliu. Conversem amb ella sobre la memòria dels Moviments de Renovació Pedagògica, les lluites per democratitzar l'escola, el sindicalisme docent i els reptes de l'educació actual. Una mirada al passat, lluny de la nostàlgia, que reivindica la força de l'organització col·lectiva i el diàleg entre generacions per continuar imaginant i construint «una altra escola».
Hi ha històries que no s'escriuen per mirar enrere, sinó per ajudar-nos a comprendre el present i imaginar altres futurs possibles. La dels Moviments de Renovació Pedagògica n'és una. Durant les darreres dècades del franquisme i els primers anys de democràcia, milers de mestres van començar a organitzar-se per construir una escola pública, democràtica i arrelada al territori. Una escola que no aspirava únicament a transformar les maneres d'ensenyar i aprendre, sinó també la societat de la qual formava part.
Àngels Martínez Bonafé va ser una d'aquelles joves que van trobar en les Escoles d'Estiu molt més que un espai de formació. Mestra, militant i vinculada durant dècades als MRP - Comarques Centrals, acaba de publicar Per una escola apassionant. La renovació pedagògica com a moviment social, amb l'editorial Caliu. Un llibre que recupera les lluites, els debats i les contradiccions d'aquell moviment, però que fuig de la nostàlgia i reivindica la memòria com una ferramenta per interrogar el present.
Aquesta setmana conversem amb ella sobre els seus primers passos en la renovació pedagògica, construint un ensenyament democràtic i militant en el sindicalisme de classe. Però també sobre els afectes, els vincles entre generacions i la necessitat de continuar construint espais col·lectius de pensament, crítica i transformació. Perquè, com ens recorda Àngels al llarg de la conversa, la història de la renovació pedagògica no és només la història d'allò que es va fer, sinó també la d'allò que encara està per fer.

Àngels Martínez Bonafé. Autoria: Elena Tamarit Escrivà
Parlarem del sentit del llibre, que és recuperar la memòria per pensar el present. El llibre naix d'una trajectòria de més de quaranta anys vinculada als moviments de renovació pedagògica. En la introducció recuperes una pregunta de Marina Garcés sobre la necessitat de dibuixar mapes que ens ajuden a comprendre on som. Per què has sentit la necessitat d'escriure aquest llibre hui i com podem recuperar aquestes experiències sense caure en la nostàlgia?
Crec que molts dels dilemes que hui teniu les persones joves que esteu en l'ensenyament són els mateixos que jo tenia quan era mestra i també quan estava en el moviment estudiantil, quan he format part de la lluita antifranquista i anticapitalista, i ara torne a veure al carrer la necessitat de formular eixos dilemes a les assemblees i els claustres que sostenen les mobilitzacions per l'escola pública.
Per això, tinc el desig d'establir un diàleg intergeneracional sobre aquestes qüestions, de compartir amb les persones que hui esteu protagonitzant les lluites per transformar l'ensenyament i democratitzar el País Valencià algunes de les respostes que hem anat construint, al llarg de cinquanta anys, des dels col·lectius dels Moviments de Renovació Pedagògica.
I també hi havia el sentiment de formar part d'aquesta història. Soc una mestra jubilada, però continue sentint-me part del mateix subjecte històric que la gent que hui es mobilitza per canviar l'escola. El llibre parla precisament d'això: de les persones que, al llarg de les dècades, hem treballat col·lectivament per transformar l'ensenyament i, també, per canviar un poquet el món.
Per això em va ajudar la frase de Marina Garcés, aquesta idea que mirar al passat ens dona les coordenades per comprendre el present i pistes per continuar avançant. Aquest és el sentit del llibre.
Presentació del llibre "Per una escola apassionant". Autoria: Elena Tamarit Escrivà
Molta gent coneix l'Àngels Martínez Bonafé mestra, militant i compromesa amb la renovació pedagògica. Però m'agradaria tornar als orígens, a aquella Àngels jove que arriba per primera vegada a una Escola d'Estiu. Com vas descobrir la renovació pedagògica? Què hi vas trobar que et va fer voler formar part d'aquell moviment?
M'agrada aquesta pregunta perquè, en realitat, jo el que volia era escriure una novel·la. Encara no sé com, però ja ho pensaré! De fet, vaig començar aquest llibre amb una narració sobre la meua arribada a l'Escola d'Estiu. Estudiava segon de Geografia i Història i vaig assistir a la segona edició. Em vaig trobar amb molta gent jove que parlava del País Valencià, del marxisme, del proletariat o de l'escola.
Eren persones que debatien qüestions que els importaven de veritat, que els apassionaven, i per fer-ho necessitaven coneixements, conceptes i informació. No es tractava simplement d'explicar allò que cadascú havia estudiat, sinó de posar el saber en comú per pensar sobre la realitat. Sempre he tingut molt de desig de saber, però era precisament aquella manera de relacionar-se amb el coneixement la que m'interessava.
També assistia a cursos on descobria coses que a la facultat no m'havien explicat d'aquella manera. Recorde un curs d'urbanisme de Ricard Pérez Casado, que després seria alcalde de València. Parlava de la història de la ciutat i de les possibilitats de construir-ne un altre model. A mi la geografia sempre m'havia semblat un rotllo, no m'agradava gens! Però parlar d'urbanisme i de l'espai de la ciutat des d'aquella perspectiva sí que m'interessava.
L'Escola d'Estiu em va descobrir un coneixement que apassionava les persones que el compartien i que m'oferia una altra mirada sobre la ciència. I, a més, hi havia els tallers. Sempre m'apuntava al de ball! Era també un espai de trobada, on coneixies gent amb qui comparties les ganes de transformar la realitat i deixaves de sentir-te a soles.
Això va ser el primer any. Després, el 1982, Conxa Delgado Amo Güin em va proposar formar part de la comissió organitzadora. Em vaig sentir molt orgullosa que comptaren amb mi. Perquè això és el que voldria explicar també al llibre: formar part de l'Escola d'Estiu era sentir que pertanyia a aquella gent. Pensar: «Jo soc d'aquestes, d'aquesta colla». Així és com vaig entrar i com vaig continuar implicant-m'hi.
I per això voldria escriure una novel·la, per transmetre les emocions i els sentiments que també intervenen en la formació de l'identitat política, professional i social d'una mestra com em va passar a mi.

Companys i companyes dels MRP
En la introducció qüestiones determinats discursos que es presenten com a crítics amb el neoliberalisme educatiu, però que acaben defensant posicions pedagògicament conservadores. Fas referència, per exemple, a una entrevista a Tere Maldonado, professora de filosofia a Euskal Herria, publicada a El Salto, a la qual tu mateixa vas respondre. Per què creus que s'està produint aquesta reacció contra la pedagogia des de sectors que es reivindiquen progressistes?
Ara et contestaré el perquè, però primer volia dir que una de les raons per escriure aquest llibre és que sentia la necessitat de respondre a una crítica que considere injusta amb l'experiència dels moviments de renovació pedagògica.
Aquesta experiència ha sigut menystinguda pel poder. Durant el franquisme, l'estratègia va ser reprimir, però quan ja no es podia reprimir, la tàctica va ser ningunejar, llevar importància o menysprear les experiències dels col·lectius de base amb propostes pedagògiques crìtiques. Que ara hi haja veus que es diuen d'esquerres i que parlen de la renovació pedagògica com si fora una aliada del neoliberalisme, que posen en el mateix sac un moviment de mestres que ha construït materials didàctics, maneres d'ensenyar que fan participar tot l'alumnat i un saber que et permet conéixer-te a tu, conéixer el teu territori, el món i voler ajuntar-te amb altres per canviar-lo... Que una persona que es diu feminista i d'esquerres diga que això és neoliberalisme, mira, m'encén, em fa molta ràbia. Per això volia escriure aquest llibre, perquè se sàpiga què és la renovació pedagògica.
També em preguntes per què apareixen hui aquestes crítiques. Soc partidària de les explicacions multifactorials. Trobe que un dels factors és també una estratègia del neoliberalisme. Ho hem vist moltes vegades al llarg de la història: fer aparéixer com un discurs d'esquerres una cosa que debilita el moviment transformador de la societat. Crec que aquestes persones no s'adonen que els estan fent el joc.
He estat professora d'ensenyament secundari i he viscut aquesta situació amb companys que odien la pedagogia perquè qüestiona la seua concepció de la professionalitat docent. És com dir: «Jo soc professor d'anglés, sé molt d'anglés, he estat a Londres, soc un traductor estupendo (sic)... Què m'han de dir a mi d'ensenyar a primer i segon de l'ESO?».
Quan entres a segon de l'ESO i l'alumnat et qüestiona perquè no els interessa allò que fas i s'avorreixen, tens dues opcions. Una és posar-te enfront d'ells i dir: «Són uns malvats, uns maleducats, les seues famílies no els eduquen i a mi m'estan fastidiant». O preguntar-te: «A veure, què necessiten que jo els puga donar?».
Aquest exercici de pensar que l'anglés, la filologia o la història que he estudiat potser no aporten res, tal com els estic ensenyant, a un xaval de dotze anys, requereix capacitat autocrítica i seguretat en tu mateixa. No és que la història que he estudiat no servisca, sinó que he de veure com aquest coneixement pot ajudar Pepita, Joan o Vicky, que em diuen: «Però a mi què m'expliques de la Revolució Francesa o de la Revolució Russa? M'importa un pito (sic) això. A mi em preocupa el que passa amb la meua família, amb el meu barri, amb la meua amiga».
He de fer el pont entre el que li passa a Vicky i el que la història ens ensenya. Aquesta és, per a mi, la tasca de la mestra o de la professora. Però, requereix qüestionar un poc l'estructura dels continguts disciplinaris que hem rebut i entendre que l'alumnat no m'està qüestionant a mi, que no m'està fent la punyeta, sinó que s'enfronta a un tipus de coneixement que el minoritza, que el fa sentir-se inútil, incapaç.
Crec que aquests moviments antipedagògics atrauen un sector del professorat perquè li estalvien aquesta autocrítica i el procés de transformar el coneixement rebut a la universitat en un coneixement que puga construir el seu alumnat. Però m'agradaria dir al professorat que no cal flagel·lar-se. Si una classe va malament, hem d'ajuntar-nos per veure com ho transformem.
Presentació del llibre "Per una escola apassionant". Autoria: Elena Tamarit Escrivà
Durant la Transició, molts centres van impulsar assemblees d'alumnat, classes obertes, direccions col·legiades i altres formes de participació, fins i tot abans que la legislació les reconeguera. Amb el pas dels anys, s'ha acabat confonent la democratització de l'ensenyament amb la institucionalització dels òrgans de participació? Hem perdut aquella concepció més radical de la democràcia escolar que reivindicaves en el llibre?
Aquest és un tema molt ampli. De fet, a l'Escola d'Estiu hi havia un seminari que es deia «Viure la democràcia a l'escola», en què elaboràvem materials per subratllar la diferència entre dir que un centre funciona democràticament i dir que en aquell centre es viu la democràcia.
Què vol dir que un centre funciona democràticament? Que es fan eleccions al Consell Escolar? El Consell Escolar ha passat de ser una reivindicació a convertir-se en un avorriment. Al llibre conte que, l'any 1978, a l'Institut Isabel de Villena hi va haver una asseguda d'alumnes a la porta del claustre perquè reivindicaven poder entrar-hi, perquè era allí on es prenien les decisions. En canvi, hui, per aconseguir alumnes que vulguen presentar-se a les eleccions al Consell Escolar, pràcticament has d'anar a buscar-los. I amb el professorat passa una cosa semblant.
Per què? Perquè els debats del Consell Escolar es presenten despullats del seu component ideològic, com si l'horari o el tipus d'activitats extraescolars no tingueren relació amb el nostre ideal d'ensenyament i de ciutadania activa democràtica. Crec que la democràcia s'ha buidat de significat perquè s'han allunyat les decisions que afecten l'alumnat i el professorat dels grans valors que hi ha darrere de les decisions quotidianes: la justícia social, la igualtat de drets, el respecte a allò col·lectiu i allò individual... I també perquè la democràcia implica conflicte. Implica assumir que potser un grup d'alumnes i jo no tenim els mateixos interessos, i que hem de pactar i negociar.
M'he sentit, de vegades, molt més unida a algunes mares vinculades als moviments del barri de la Malva-rosa que a determinats sectors del professorat. Però, per actuar democràticament, havia de tindre en compte tant aquell professorat, amb el qual no compartia determinades idees, com aquelles mares que venien a proposar-me coses per fer al barri.
Fer del centre un espai democràtic significa estar disposades a obrir vies de diàleg, també sobre qüestions conflictives, i a prendre decisions que potser haurem de revisar més endavant. I això sembla una pèrdua de temps, sembla poc eficaç. Crec que l'eficàcia ha anat guanyant protagonisme a la democràcia i que, a més, s'ha identificat amb la burocràcia.
Des dels Moviments de Renovació Pedagògica defensem que l'aula pot ser un lloc on experimentar les dificultats de la democràcia: aprendre a prendre decisions col·lectives, assumir que cal revisar-les i acceptar que allò que hui defensem potser demà ho pensem d'una altra manera. Potser jo defense l'opció A i, al cap d'un mes, algú m'ha fet canviar d'opinió i pense que és millor l'opció B. Això és la democràcia real, la democràcia viva. I implica aprendre a dialogar i a prendre decisions de manera que totes les persones puguen participar.
Recorde, per exemple, que al meu institut hi havia dues posicions sobre els corredors. Hi havia qui defensava que no hi havia d'haver res, perquè l'alumnat molestava les classes. I hi havia qui pensava que, fora de les hores lectives, com més bancs, tauletes i espais per seure hi haguera als corredors, als replans i a les zones comunes, millor.
Perquè eren espais on les persones podien trobar-se, asseure's a parlar, conéixer-se i imaginar projectes. «Escolta, què et sembla si organitzem açò?», «I si ajuntem els de la teua classe i els de la meua per fer aquella altra cosa?». La democràcia també es construeix en aquests espais informals.
Però tot això requereix temps. La democràcia requereix temps. I en la dinàmica institucional sembla que es busque justament el contrari: com menys temps es dedique a cada cosa, millor. Menys temps per a les classes, menys temps per a l'avaluació, menys temps per al debat. Si les classes poden ser de cinquanta minuts en lloc de seixanta, millor. Tot ha de durar menys.
I crec que això és una pèrdua important. Reconquerir la democràcia passa per tornar a obrir espais on puguem dialogar, deliberar, trobar-nos i prendre decisions col·lectivament. I això no és fàcil.

Moments de l'entrevista. Autoria: Elena Tamarit Escrivà
Al llibre abordes la relació entre els Moviments de Renovació Pedagògica i el sindicalisme de classe, especialment durant les mobilitzacions docents dels anys huitanta. Com vau viure la progressiva separació entre les reivindicacions laborals i el debat sobre el model d'escola? Què hauria de recuperar hui el sindicalisme docent d'aquella experiència?
Com a treballadors i treballadores, ens organitzem per millorar les condicions del nostre lloc de treball. Però la qüestió és què entenem per millorar-les. El sou és important, evidentment, però per a la gent dels MRP no era l'únic element. També ho eren el temps i el tipus d'activitats per les quals se'ns paga un salari.
Disposar de temps per reunir-nos entre nosaltres, formar-nos, dialogar amb l'alumnat i les famílies o treballar amb altres centres del barri o del poble. Tot això forma part del nostre treball. Com a professora la meua feina no consisteix únicament a impartir classes, sinó també a coordinar-me amb altres docents, atendre les famílies i continuar formant-me. Per això reivindicàvem incorporar aquestes tasques a la jornada laboral remunerada, cosa que implicava reduir les hores lectives. No es tractava simplement de treballar menys hores davant de l'alumnat, sinó de disposar de temps per assumir totes les altres responsabilitats educatives.
Aquesta concepció introduïa una diferència respecte a una de les reivindicacions de la vaga de 1988: l'homologació salarial amb la resta del funcionariat. Em preguntava: per què m'he d'homologar amb un funcionari que treballa darrere d'una finestreta? El meu treball és molt diferent. Treballe per a l'Estat, però no m'identifique com a funcionària. Em sent treballadora, part de la classe treballadora, perquè visc del meu salari.
Millorar les condicions laborals no significa només cobrar més, sinó també poder decidir sobre el nostre temps de treball. Recorde que, en una xarrada de la primera Escola d'Estiu a què vaig assistir, vaig escoltar que el proletari era aquell que no tenia capacitat per decidir sobre el seu treball. Aleshores pensava que això feia referència als obrers industrials. Després vaig entendre que també afectava el professorat. Als anys noranta, en les trobades dels MRP, vam debatre molt sobre la proletarització del professorat amb l'arribada del neoliberalisme. Parlàvem de com se'ns anava llevant la capacitat de decidir sobre la nostra jornada, la nostra funció social i la relació del nostre treball amb altres iniciatives socials.
Millorar les condicions laborals significa recuperar aquesta capacitat de decisió i, per tant, una formació no sols tècnica, no sols per executar, sinó per reflexionar i deliberar sobre la funció social del nostre treball. Les tasques que donen qualitat a l'oferta cultural del centre han de considerar-se part de la jornada i de les responsabilitats dels treballadors i treballadores de l'ensenyament, i no dependre de la voluntarietat ni de llevar-nos hores del temps d'oci. En les primeres Escoles d'Estiu, aquesta concepció estava prou vinculada al sindicalisme. Però mantindre-la requeria formació i un model sindical que l'impulsara. Perquè millorar la vida de les persones treballadores no és només aconseguir que cobren més, sinó també que disposen de temps per viure, estar amb els fills i les filles i conciliar la vida personal i laboral. De què em serveix cobrar molt més si, quan arribe a casa, els meus fills ja estan dormint? Jo no vull això. El sindicalisme de classe també hauria de reivindicar aquesta possibilitat de decidir sobre la nostra vida.
Un sindicat no pot ser només una organització que ofereix serveis, com facilitar-te una advocada quan tens un problema laboral. No volem únicament un sindicalisme de serveis. Volem un sindicalisme que forme, que cree consciència i que lluite contra l'alienació de les persones treballadores. Perquè, quan estem alienades, perdem la capacitat de pensar sobre els nostres propis desitjos i sobre quines millores volem realment per a la nostra vida. El sindicat hauria de ser una organització que ajudara a construir consciència de classe.

Àngels Martínez Bonafé. Autoria: Elena Tamarit Escrivà
El llibre incorpora un epíleg de Clara Martínez-Delgado que dona continuïtat a aquesta conversa intergeneracional, una de les qüestions que travessa tota l'obra: què diu hui la renovació pedagògica a les noves generacions implicades en l'educació, el sindicalisme o l'associacionisme i que també aspiren a transformar el món? És un diàleg que també has mantingut al llarg de la teua trajectòria docent, amb moltes alumnes de pràctiques que han passat per les teues aules i que et recorden amb una estima especial. Què t'ha aportat aquest intercanvi amb generacions que no van viure aquells moviments?
M'ha aportat la sensació que la història no s'ha acabat, que està viva. Les persones estem en un fil en el temps, ens ajuntem, ens separem, però formem part d'un mateix subjecte històric. I a mi m'ha donat un plaer enorme sentir-me part del mateix subjecte que tu, Elena, Lucía, Mateo, Vicent, Sira, Xato, Àngels i tota la gent de La Repartidora lligada als moviments socials.
M'ha donat molta alegria i esperança. És com dir: és veritat, la història existeix, no és només el meu desig, no és una dèria meua. És com quan veus Novecento i et sents part d'aquells llauradors que estan en vaga. T'emociones perquè sents que tu també formes part d'aquella gent. És la sensació que Montessori, Rosa Sensat, John Dewey, Francesc Ferrer i Guàrdia o Paulo Freire continuen vius. Tothom formem part del mateix món, d'una història compartida que ens uneix a través de les generacions. I Clara ho expressa molt bé en l'epíleg: es tracta de donar continuïtat a aquest present, passat i futur.
Ja no estic en primera línia, sou vosaltres els que hi esteu. Però m'agradaria llançar-vos una pregunta: no us agradaria que hi haguera una plataforma, un espai en què totes les accions que feu i els col·lectius que formeu aparegueren junts? Perque ara mateix esteu desenvolupant, en diferents grups i espais, moltíssimes iniciatives, propostes i materials didàctics. L'escola d'estiu era una plataforma en què totes aquestes accions apareixien juntes i es podien presentar públicament com a part d'un mateix moviment. Tu treballaves al teu poble, l'altra en el feminisme, l'altra en l'ecologisme, però totes estàvem fent una proposta de transformació de l'ensenyament, de la cultura i de l'escola.
És l'única qüestió que jo li plantege al present. No tinc clara la resposta, però m'agrada deixar-la oberta. Potser ja hi ha iniciatives en aquest sentit o potser cal construir algun tipus de plataforma, o diverses, perquè totes aquestes experiències culturals i pedagògiques apareguen com una veu davant de la societat i poder dir: «és possible una altra escola i l'estem fent ja».

Llibre "Per una escola apassionant". Autoria: Elena Tamarit Escrivà
Per acabar. Un dels capítols reivindica «el saber de fer persones i pobles lliures», una idea que travessa moltes de les experiències col·lectives de mestres que heu treballat per vincular l'escola amb el territori. Després de tants anys de lluites, conquestes i, segurament, alguna decepció, què continua apassionant-te de l'escola? Què et fa pensar que l'educació encara pot contribuir a transformar el món?
M'apassiona que l'escola és un espai on és possible el diàleg de veritat. No el diàleg d'«ara parles tu, ara parle jo, ara parla ella». Això no és un diàleg, és un torn de paraula. A les aules i a les escoles tenim la possibilitat, que no vol dir que es done automàticament, de construir un espai de diàleg, de reflexió, de deliberació i de presa de decisions sobre els problemes que ens afecten.
I aquest és un aprenentatge que no se m'acut en quin altre lloc es pot fer. En quin altre espai social poden trobar-se persones xicotetes, adolescents i adultes per parlar de qüestions socialment rellevants, escoltar veus diferents, compartir els seus desitjos de futur i prendre decisions conjuntes sobre què poden fer? No se m'acut cap altre lloc com l'escola.
Per a mi, l'ensenyament té això d'apassionant. Per què no podem accedir a un habitatge digne sense haver de destinar-hi pràcticament tot el salari? On podem parlar d'això, si no és a l'aula? Podem eixir al carrer a manifestar-nos, però necessitem també un espai on escoltar diferents veus, consultar fonts diverses, reflexionar sobre el que diuen i aprendre a llegir-les, a interpretar-les i a escriure. Perquè escriure ens obliga a pensar les coses dues vegades. Per això crec que és tan important que l'alumnat escriga. És més important que escriga que no que ens escolte, però nosaltres estem obsessionats que ens escolten.
L'habitatge, l'atur, Palestina, les guerres... Tot això són qüestions que s'han de tractar socialment, i també a l'escola. Els mitjans de comunicació han d'ajudar, com també la música, l'art, la cultura al carrer, les organitzacions polítiques, els sindicats i els col·lectius. Però l'escola pública té una cosa singular: és un espai on poden conviure xiquets i xiquetes que venen de famílies de dretes, d'esquerres, de famílies que no saben ni què són, de famílies que tenen llibres a casa i d'altres que no en tenen. Persones amb experiències i mirades molt diferents que poden trobar-se, reflexionar juntes, aprendre a pensar sobre allò que pensen i decidir què volen pensar. I això és el que em continua apassionant de l'escola. Per això crec que és tan important i que continua sent un espai vinculat a l'esperança i a la democràcia real.
Més informació:
- Ressenya "Per una escola apassionant", a la revista Saó: https://revistasao.cat/angels-martinez-bonafe-recupera-la-memoria-de-la-renovacio-pedagogica-valenciana/
- Entrevista mestres vaga educativa 1988, a Eldiario.es: https://www.eldiario.es/comunitat-valenciana/val/parlen-tres-mestres-primera-gran-mobilitzacio-educativa-valenciana-vaga-actual-millor-88_1_13245965.html
- Reportatge audiovisual "Testimonis dels Moviments de Renovació Pedagògica al País Valencià", de Clara Martínez-Delgado: https://www.youtube.com/watch?v=oA7J5Es-8nY
Dídac Delcan Albors
Sóc Dídac Delcan Albors, Educador Social, i al llarg de la meua vida he estat vinculat a les Cooperatives d'Ensenyament Valencianes com a alumne però, també, com a investigador.
COMENTARIS
Encara no hi ha cap comentari, escriu tu el primer





