«Caminem cap a un món on la interdependència ha de ser el centre del nostre ser i estar en el món»

El dijous dia 3 de novembre de 2022 va fer exactament cinquanta anys que es va constituir la «Fundació Horta Sud», entitat pionera en la defensa i dinamització del moviment associatiu valencià. Per celebrar aquests cinquanta anys l'entitat ha preparat un seguit d'activitats de reconeixement, memòria i mirada cap al futur. Unes activitats que pretenen «interconnectar aquestes tres vessants donant veu a totes les parts, passades i presents, del moviment associatiu arreu del territori valencià», tal com afirmen des de la pròpia entitat. 

Un esdeveniment destaca per sobre la resta, l'exposició organitzada al Centre del Carme de Cultura Contemporània (CCCC) al barri del Carme de la ciutat de València. Sota el títol «Les victòries cal saber veure-les», l'exposició proposa a la persona assistent «un viatge en el temps», tal com afirmen al seu espai web. Un viatge no solament respecte del passat sinó també per imaginar col·lectivament el futur que està construint-se. «Com imaginem col·lectivament la configuració del temps de vida, de les relacions humanes i també amb la resta d'espècies, del treball? I, una vegada reflexionat, com ho construïm?» es pregunten.

«És necessari donar valor a drets que hui tenim garantits gràcies a la unió de les persones, perquè demostren que la democràcia no és un regal, sinó un treball de la societat civil organitzada, de la lluita de milers de persones anònimes. Veiem créixer per tot el món corrents reaccionàries que fan perillar avanços aconseguits en matèries com el feminisme o l'ecologisme. Cal reivindicar les victòries passades i presents i reflexionar col·lectivament per a construir el millor futur possible», va afirmar el coordinador de la Fundació Horta Sud, Julio Huerta, durant la presentació de l'exposició el passat mes de Juliol. Per això, afirmen des de la Fundació, encara avui cal reivindicar les victòries del moviment associatiu i del moviment obrer per tal de reflexionar conjuntament al voltant de si és possible la felicitat individual sense la felicitat col·lectiva.

Aquesta setmana descobrim, de la mà del mateix Julio, la trajectòria d'aquesta entitat dins del món de l'associacionisme i l'educació popular, una trajectòria on les cooperatives d'ensenyament valencianes han rebut un paper protagonista al llarg de l'exposició commemorativa del cinquanta aniversari de la «Fundació Horta Sud» gràcies a la seua lluita per construir una educació compromesa, renovadora i arrelada al territori.

Julio Huerta.

Què és la Fundació Horta Sud i quin és el treball que realitza?

La Fundació Horta Sud és una entitat que va nàixer l'any 1972, fa ja més de cinquanta anys, a la localitat de Torrent. Naix, en la meua opinió, sobretot amb la idea de «fer comunitat» i amb la voluntat d'enfortir el moviment associatiu.

Arran d'un estudi que va fer la Caixa Torrent al voltant d'aquesta temàtica, un grup de persones vinculades a aquesta entitat varen considerar que aquella informació que s'havia recollit i analitzat havia de servir i ser útil a la comunitat i que s'havien de fer més passos endavant. En aquest sentit, varen encoratjar la creació d'una Fundació perquè es començara a fer coses que parlaren d'allò que ocorria als barris i als pobles de les localitats del nostre voltant, a la comarca de l'Horta Sud.

Així, anaven als barris i, a partir d'una anàlisi crítica de la realitat, presentaven els resultats i a partir de la informació analitzada proposaven al veïnat una sèrie d'iniciatives per tal de millorar aquest tema o aquest problema, fora el que fora, i com podien organitzar-se. Es tractava, en definitiva, que les persones agafaren un paper protagonista de la mà d'allò que deia Paulo Freire: la concientització, és a dir, que foren conscients de la problemàtica i que elles i ells mateixos donaren resposta a aquestes necessitats que tenien.

El grup motor de persones que varen formar part dels inicis de la Fundació estaven vinculades a la Joventut Agrícola Rural Catòlica (JARC), un moviment associatiu de caracter cristià i molt militant. Aquesta gent creia que era necessària una societat civil organitzada, forta, que complementara allò que hauria de vindre i que apostara per un altre nou model econòmic.

Equip actual de la Fundació Horta Sud.

Quina continuïtat ha tingut aquest treball al llarg d'aquests cinquanta anys amb els quals compta la Fundació Horta Sud?

M'incorpore a la Fundació l'any 2008. Provinc del moviment associatiu juvenil, i per a mi poder dedicar la meua feina a desenvolupar una sèrie d'accions i projectes per tal d'enfortir la xarxa i la comunitat era ideal. La gent, els moviments veïnals... han de ser conscient de la realitat que els envolta i han de tenir una anàlisi crítica i permanent per tal de millorar la realitat. I jo crec que això s'ha perdut perquè els primers ajuntaments democràtics encara tenien personal tècnic amb aquesta metodologia: es trepitjaven molt els carrers, varen ajudar a constituir associacions veïnals, i treballar per tal que la mateixa comunitat fora la que donara resposta a les necessitats pròpies. Però ara considere que els ajuntaments s'han convertit en una màquina burocràtica i administrativa que presta serveis i organitza activitats, educant així a una ciutadania consumidora de serveis però no a una ciutadania crítica i mobilitzada.

Commemoració 50 aniversari de la Fundació Horta Sud.

Quins són els motius pels quals s'ha produït aquest canvi del pas d'una ciutadania crítica cap a una ciutadania consumidora?

Crec que el model de societat que tenim imposa el pensament majoritari i únic del planeta, que és el pensament neoliberal, que és el que s'ha imposat. Per què? Supose que a través dels mitjans de comunicació, els poders fàctics. Un conjunt d'elements que ha sigut capaç de socialitzar al planeta en aquesta ideologia. En l'època de finals dels anys setanta i principis dels vuitanta amb Margaret Tatcher i Ronald Reagan, ells varen tenir una lluita molt forta contra la societat civil organitzada: sindicats, associacions, etcètera. Tatcher va declarar en alguna ocasió que per a ella no existia la societat civil organitzada, sinó que solament existia l'individu.

I ara, trenta o quaranta anys després, jo pense que està més assolit aquest pensament de Tatcher que no pas en el seu dia. I que fins i tot la mateixa esquerra ha assumit aquestes tesis. Crec que inconscientment, però les ha assumit. Hi ha una crisi de l'imaginari polític, utòpic o, millor dit, d'horitzons en la nostra societat, encara que jo no soc ningú per a dir aquestes coses, hi ha filòsofs i pensadors que han escrit molt en aquest sentit. No tenim una casa ni una utopia alternativa a aquest món actual. Si la tinguérem i fora il·lusionant doncs segurament tot seria més fàcil i la ciutadania es podria organitzar per tal de fer un canvi de cultura, polític, econòmic i de valors essencial. Però no la tenim.

Amb motiu del vostre aniversari haveu organitzat, entre d'altres esdeveniments, una exposició al voltant de la història del moviment associatiu. Què haveu volgut mostrar i per què l'haveu anomenada "Les victòries cal saber veure-les"?

Volíem contar la història d'alguns dels moviments associatius que més importància han tingut en la construcció del nostre estat del benestar «entre cometes» i en la construcció de la democràcia. Què volíem mostrar? Doncs sobretot volíem valorar que, si els barris estan com estan: asfaltats, amb clavegueram i enllumenat, amb educació i sanitat pública i amb alguns avanços en matèria de medi ambient (encara que també hi han hagut retrocessos), això ha sigut gràcies a que, en els últims cinquanta anys, hi ha hagut una lluita ciutadana per tal de garantir aquests drets socials. I al llarg de la història sempre ha sigut així. Volíem mostrar que no hi ha escapatòria individual per afrontar els reptes del futur, que històricament sempre hem avançat en drets socials quan la gent s'ha associat i ha donat passos endavant, i que no ens queda altra que continuar així. Hem intentat fer un homenatge a totes aquelles persones que s'han organitzat per tal de demanar drets o per a fer propostes concretes per a avançar. L'exposició és un homenatge a totes aquelles persones. Crec que és un deute que tenim amb la societat i aquesta és la nostra manera de donar-los les gràcies.

Exposició "Les victòries cal saber veure-les".

En alguna ocasió t'he sentit dir que si perdem la possibilitat del diàleg, ho perdem tot. Quina importància té, per a tu, la paraula?

Això és un aprenentatge que he fet d'Alfred Domínguez, mestre de filosofia i antic president de la Fundació durant tretze anys. Mira, completant aquesta reflexió, i aquesta també és una idea d'Alfred, si perdem la paraula ho perdem tot, i si perdem la confiança ho perdem tot. Per què? Perquè les relacions humanes s'estableixen a partir de la paraula i de la confiança, i no hi ha la possibilitat de compartir coses i de crear un futur comú, de viure en societat si perdem la paraula i si perdem la confiança amb els altres. Això és molt important perquè d'alguna manera la pèrdua de confiança per a mi és fonamental a l'hora de sentir que podem construir un futur i un projecte d'utopia en comú. I avui dia tenim una pèrdua de confiança sobretot amb les institucions polítiques. I no ho dic jo, ho diu el CIS: és el tercer problema més rellevant per a la ciutadania. I això no és bo.

La Fundació Horta Sud treballa tant amb administracions públiques com amb la societat civil organitzada. Quines tensions apareixen en aquest sentit?

Nosaltres hem intentat que l'administració pública (el personal tècnic i els representants polítics) entenguera que la relació amb el moviment associatiu havia de canviar, no podia tenir aquesta relació segons la qual el moviment associatiu necessita a l'administració pública per a fer una activitat d'un sopar en el carrer, perquè necessita cadires i permisos. Aleshores la sensació que té el personal de l'ajuntament és que la societat civil organitzada sempre demana, però que no aporta.

Nosaltres hem treballat per fer entendre la importància que té el moviment associatiu en la vida dels pobles. El que fa el moviment associatiu també és política. No parle de política de partits sinó de política que es genera en la polis. Hem intentat també explicar la importància del moviment associatiu a l'hora de crear valors, de treballar la democràcia, i de tot allò que aporten en el seny de cadascuna d'aquestes entitats quant a l'educació per a la ciutadania. Però jo no sé si ho hem aconseguit. És més, et diria que crec que no. En la majoria de casos no hem aconseguit que els ajuntaments entengueren que han de comptar amb la societat civil organitzada per a construir el seu projecte polític. Al final, es considera que la política solament és allò que es fa des de l'administració pública pertinent, el que fan els polítics i el personal tècnic de torn. I clar, ací hi ha una falta d'entesa i fins i tot d'utilització de distints llenguatges, cadascú parla la seua llengua i no s'estan entenent. I això és una llàstima, perquè és impossible construir un projecte polític sense el diàleg i el consens amb la ciutadania.

Al llarg dels anys haveu estudiat la realitat del moviment associatiu arreu de tot el territori. Quines dades i quines idees haveu pogut extraure en les vostres anàlisis?

Hi ha una anàlisi de la Universitat de València de fa ja probablement quinze o vint anys d'Antonio Ariño i Maria Albert, en el qual ja s'indica un poc l'atomització del moviment associatiu, la taxa d'associacionisme, etc. I que ja un poc alerta sobre els problemes que té el moviment associatiu ací en el nostre territori, però també jo crec que es pot circumscriure a tot l'estat.

A veure, hi ha dues coses. La realitat del moviment associatiu d'Espanya és diferent de la de la resta d'Europa. Nosaltres tenim taxes d'associacionisme al voltant del 30% i Europa la mitjana és del 50%. La fortalesa estructural i organitzativa del moviment associatiu és molt diferent de la d'Europa. Bàsicament, ací podem trobar dos grans factors: un, cinquanta anys de franquisme. Qui va guanyar la guerra va posar en la presó als líders socials o directament els va assassinar o va provocar el seu exili. L'altra raó és que quan Espanya entra en període democràtic, la forma de recuperar la seua societat civil no ha estat l'europea, apostant realment per l'enfortiment de la societat civil. El moviment associatiu europeu té millor finançament, té estructura, té personal, està més adequat per obtenir fons europeus, té una altra relació amb l'administració pública, està gestionant serveis, projectes, espais, etc., d'una forma més democràtica diria jo. Ací no s'ha fet el pas. Crec que l'administració pública encara pensa que la societat civil és un moviment subvencionat, que no té la majoria d'edat, que no té possibilitats de fer aquestes coses que sí que es fan a la resta d'Europa.

Exposició "Les victòres cal saber veure-les".

En la construcció d'aquesta relació entre l'administració pública i el moviment associatiu, quin paper va jugar l'arribada dels partits progressistes als governs després de la Transició i la captació dels lideratges socials que venien del moviment veïnal?

En els primers ajuntaments democràtics, partits com el PSOE, el Partit Comunista i altres organitzacions esquerranes varen tenir un protagonisme important en aquest sentit. No sé si de forma conscient o inconscient, els líders del moviment associatiu es quedaren a la política de forma natural com a regidors o alcaldes, o bé varen entrar als ajuntaments com a personal laboral funcionari. Automàticament van escapçar al moviment associatiu i no només li llevaren tot el personal vàlid, actiu i compromés sinó també la mateixa activitat que estaven tenint les associacions, que van passar a mans dels ajuntaments i cases de cultura que començaren a fer una oferta de serveis.

En el meu barri, jo soc del barri de Sant Jeroni de Manises, en els anys setanta i vuitanta hi havia una associació veïnal. Sota el paraigua d'aquesta associació hi havia un equip de futbol, la comissió de l'economat, la comissió del cinema, la comissió de festes i altres més. Un baix llogat per la mateixa associació i ja està, no hi havia res més. Ara en el meu barri hi ha un equipament espectacular municipal, probablement hi ha diferents associacions, i probablement hi haurà un parell de funcionaris (un conserge, un animador sociocultural), però no hi ha vida cultural. Aquest és el resultat de les polítiques d'aquells temps.

Exposició "Les victòries cal saber veure-les".

Què podem aprendre del moviment associatiu? En el llenguatge que utilitzem, en les pràctiques, en allò que es prioritza?

Tot el que sé ho he aprés del moviment associatiu: parlar en públic, respectar el torn de paraula, etc., m'ha costat eh! Això no és dona d'un dia per a altre, però ara que tinc cinquanta anys i he arribat ací jo crec que no he parlat en públic en un lloc que no siga en el moviment associatiu o demanant la paraula en una assemblea, respectant a l'altra i gestionant-me les meues pròpies frustracions, perquè no sempre es pot fer el que tu vols. Jo crec que és una escola de democràcia i d'aprenentatge.

Del moviment associatiu he aprés tot el que sé, perquè també, com estem parlant de paraula, de confiança, de construir una relació, l'ofici de l'Educació Social consisteix en la construcció amb els altres d'un projecte compartit. Hi ha metodologies, és cert, però no hi ha res construït, i el que val per a un context potser no val per a un altre, aleshores aquesta flexibilitat d'escolta activa, de tornar al grup el que està dient per tal de veure què fem, i que el grup s'adone realment del que està passat i que sàpiguen interpretar el que estiga passat i que puguen donar una resposta a l'altura de les circumstàncies, jo això ho he aprés del moviment associatiu.

Inauguració exposició "Les victòries cal saber veure-les".

De quina manera podria revertir-se i es podria polititzar aquesta sensació de malestar en un sentit més transformador?

Ací la figura clau és la de l'Educació Social i el moviment associatiu. La funció de l'educació és clau, és educar a persones que siguen autònomes i capaces de tenir pensament propi, i que això possibilite prendre les millors decisions. I aquesta és la funció de l'educació. Per tant, la funció de l'Educació Social ha de ser aquesta. Si perdem tot açò, si perdem aquesta capacitat d'educar a les societats i de treballar la comunitat perquè siga més crítica i que tinga més capacitat d'anàlisi per a prendre decisions i siguen corresponsables de les seues pròpies decisions, si perdem això perdem la possibilitat de transformar alguna cosa en aquest model de societat, que evidentment ens porta a l'extinció de l'ésser humà. L'única possibilitat passa a través de l'educació. Aquest hauria de ser el paper de l'Educació Social i no anar posant tiretes.

El periodista i activista David Fernández, preguntat al programa FAQs de TV3 sobre si estàvem aconseguint tornar a la normalitat després de la pandèmia, es preguntava al voltant d'això: «tornar a la normalitat, però a quina, a un dia a dia on moren milers de persones de fam? On les persones migrades es juguen la vida a les pasteres?». A quina normalitat hem aspirat a tornar aquests darrers anys?

Crec que és una bona pregunta. Hem de reflexionar al voltant dels reptes que tenim com a societat: la fam, el canvi climàtic, no hi ha recursos en el planeta per a suportar el nivell de consum que tenim. Tot açò hem de preguntar-nos. No és en un futur, és ja. I aquesta és la nova normalitat que hem de construir. No hem de tornar a la que hi havia abans sinó que cal construir una de nova. No podem continuar vivint en un planeta on l'1% de la població té, ara no recorde bé, si el 80 o el 90% dels recursos econòmics. No podem viure en un planeta així, perquè anem a l'extinció de l'ésser humà. I és una qüestió de solidaritat entre tots i totes, perquè si no canvien les coses, ni tan sols aquest 1% tan ric podria arribar a viure en aquest planeta. La nova normalitat hauria d'haver implicat fer-se preguntes sobre els reptes que tenim ja: la desigualtat social, el canvi climàtic, la justícia, la migració, etcètera. I preguntar-nos què volem per a aquest planeta en el futur immediat, perquè no tenim recursos per a continuar consumint el que consumim.

Caminem cap a un món on la interdependència ha de ser el centre del nostre ser i estar en el món. Som éssers humans i depenem els uns dels altres. Tenir cura dels altres és essencial. Jo soc optimista, haurem de canviar moltes coses, començant per reduir el consum, però no necessàriament ha de ser pitjor. Podem viure millor: i aquesta és l'alternativa que hem de proposar al nostre planeta. Hem de viure millor, més a gust, més en pau, més tranquil·lament, posant les cures al centre, i sobretot deixar de costat els valors que, avui en dia , mouen el món: el poder, la força i els diners. Aquests valors han de deixar-se a un costat i han de venir altres, que poden ser les cures i la solidaritat.

Commemoració 50 aniversari de la Fundació Horta Sud.

Més informació:

- Espai web 'Fundació Horta Sud': https://fundaciohortasud.org/

- Espai web 'Aldaia Ràdio', on la 'Fundació Horta Sud' ha elaborat una sèrie de podcasts commemoratius pel seu 50é aniversari: https://www.aldaiaradio.com/programs/quatre-parets-i-un-sostre

- Entrevista a Julio Huerta a la 'Comarca Científica' per part d'Elena Tamarit: https://www.youtube.com/watch?v=gfRnLotrDN4