Parlar de Carme Miquel i Diego (la Nucia, 1944 - 2019) és parlar de cultura, educació i llengua. L'escriptora i mestra, qui va escriure una trentena de llibres al llarg de la seua vida, fou una de les impulsores de l'ensenyament en valencià fa més de 50 anys, sota els principis de la renovació pedagògica Freinet. Carme va ser una mestra que va ensenyar des del cor i ho va fer amb il·lusió, convicció i dedicació al llarg de la seua vida.

Guanyadora del Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira 1998, que atorga l'editorial Bromera, per la novel·la «Aigua en cistella» i del Premi d'Honor Jaume I per les seues actuacions en el camp cívic i cultural, també va ser nomenada Miquelet d'Honor per la Societat Coral el Micalet de València. A més de la seua vessant d'escriptora i mestra, al llarg de la seua trajectòria Carme també va participar en diverses iniciatives en l'àmbit institucional, com és el cas del seu pas pel Secretariat de l'Ensenyament de l'Idioma, la seua participació en l'equip tècnic del Pla Experimental d'Ensenyança del Valencià i el seu pas per la Conselleria com a cap de la Secció de Programacions i Estudis amb Ciprià Císcar com a conseller.

De la mà de la historiadora de l'educació Carmen Agulló ens endinsem aquesta setmana a recordar el recorregut i el llegat d'aquesta mestra, una dona lluitadora que, tal com defensa Agulló, «va lluitar en tots els fronts: lingüístic, del magisteri, el feminista i últimament molt en el front de l'ecologisme. Tenia una mirada pluridimensional però, sobretot, tenia un compromís ben ferm amb el seu País Valencià». Perquè, tal com afirmen les seues companyes d'Escola Valenciana, «l'essència que perviu en Carme ha sigut la generositat de compartir amb tothom allò que la dota d'identitat: l'estima pel valencià».

Deia Carme Miquel que sempre havia viscut entre aules. Per quin motiu?

Son pare i sa mare eren mestres. Treballaven en la Nucia, on va nàixer. Per cert, va nàixer en una data ben especial: el 14 d'abril de l'any 1944. Normalment, aquest fet no sol aparèixer destacat en les seues biografies. Va nàixer en plena postguerra, en la part més dura. Ella deia que havia viscut entre aules perquè el pare i la mare, després de treballar a la Nucia, es varen venir a València perquè Carme i el seu germà tingueren una educació superior. Al cap i casal varen continuar sent mestres. Sa mare en una escola de xiquetes i son pare en una de xiquets. Per tant, va viure sempre movent-se d'una escola a una altra. Ella sempre recordava que les condicions de les escoles públiques eren un desastre.

Carme Miquel. Autoria: CAPPEV.

Les seues primeres vivències educatives estan caracteritzades, en les seues paraules, «pel color gris». Quina experiència formativa va haver de viure l'adolescent i jove Carme Miquel?

La del nacionalcatolicisme. Ella va nàixer en l'any 1944. Per tant, del 44 al 54, que és quan va fer l'ingrés, és l'època de la postguerra més dura. Era l'època falangista amb una forta presència de la religió a tot arreu. Ella va tenir una important influència religiosa perquè tant son pare com sa mare varen ser depurats favorablement perquè els dos eren catòlics. De fet el seu germà, Vicent Miquel i Diego, va ser un dels fundadors de la Democràcia Cristiana i secretari de l'Ajuntament de València durant molts anys. Era una família molt religiosa.

En un primer moment, va estudiar en l'escola pública. Més concretament, en «Carolina Álvarez», que era on treballava sa mare, i després es va anar a «Les Escolàpies», que era una escola de monges privada molt cara, però on gràcies a les notes que tenia va aconseguir traure beques tots els anys. Va estudiar allí fins als 14 anys.

Després d'acabar els seus estudis bàsics, va començar els seus estudis a la «Normal» de València. Quin ambient es va trobar allí?

Va estudiar per a mestra en una Escola de Magisteri que en aquell moment ja estaven separades les xiques dels xics. L'escola de magisteri, la «Normal de València», va tenir una depuració enorme dels elements més progressistes després de la Guerra Civil. Varen passar d'una Escola de Magisteri que en l'època de la IIa República era de les més avantguardistes d'Espanya a expulsar dins del cos docent a les mestres més renovadores. Per tal de portar a terme una total depuració varen fer una cosa: les que varen quedar o venien de fora eren sobretot molt catòliques, i també varen dur mestres que estaven depurades d'altres llocs.

Com a fet anecdòtic, ella va tenir de professora a Francisca Ruiz Vallecillos, que quan havia estat en la Normal d'Alacant havia ensenyat als seus alumnes els postulats de Célestin Freinet i les seues tècniques. Evidentment quan va estar amb Carme Miquel, de Freinet no parlava ningú i aquesta dona que va romandre en silenci en aquestes qüestions. Carme Miquel deia que ella recordava una escola de Magisteri de dones molt majors i d'algunes a punt de jubilar-se, sense cap mena d'atractiu pedagògic. Quan va acabar la carrera, deia, es va sentir estafada perquè sentia que no havia après res del que era l'ofici de mestra.

Carmen Agulló, autora de l'article sobre Carme Miquel. Autoria: Carmen Agulló.

Què li va fer albirar nous horitzons de renovació pedagògica amb la secció de pedagogia de «Lo Rat Penat» i quins objectius perseguien?

Jo sempre remarque de Carme Miquel, igual que de Ferran Zurriaga i més gent que va formar part del moviment Freinet valencià, que són un grup de gent que va ser conscient que no tenien una formació adient però que, davant d'aquest fet, varen decidir organitzar-se de forma autònoma i buscar per ells mateixos la formació que els hi mancava. En aquest moment a Carme, que no sabia llegir ni escriure el valencià, el seu germà la va animar a participar en les activitats de formació que feien a «Lo Rat Penat». Allí va ensenyar-se a escriure i llegir en valencià. Va tenir de mestres a Carles Salvador, Enric Soler i Godes i Enric Valor. Allí es va trobar amb Ferran Zurriaga, Enric Alcorisa... tota aquella gent jove que volia aprendre valencià i que, com Carme, havien estudiat Magisteri i eren conscients que no tenien ni idea d'educació. A partir d'aquesta trobada es va formar la secció de Pedagogia de «Lo Rat Penat».

El valencià va ser, en certa manera, el pretext per tal de començar a fer renovació pedagògica. Des de primera hora, ells volien fer i imaginar una escola que fora atractiva i on l'alumnat estiguera a gust. En aquell moment és quan es va produir «el miracle» que li dic jo, quan Ferran Zurriaga va conèixer a la gent Freinet a França. Clar, la pedagogia Freinet els hi va oferir una mica la resposta a les seues necessitats des del punt de vista de les tècniques però no sols això, sinó també els hi va oferir una concepció del compromís social i pedagògic amb el seu entorn, allò que Celéstin Freinet anomenava la «pedagogia popular». Això li va donar entitat al grup de persones que formava la secció de Pedagogia de Lo Rat Penat. A més, prompte es va anar incorporar gent com Adela Costa, que no eren mestres però sí llicenciades, però que formaven part del mateix grup de treball.

Al llibre recordes que Carme va viure com un important punt d'inflexió personal la seua participació en el congrés de Perpinyà, ja que va tenir l'oportunitat de comprovar la vitalitat del moviment Freinet de primera mà. Què va ocórrer allí?

Varen veure que els congressos Freinet eren molt pràctics. No era el típic congrés que se sol fer on la gent solta el seu rotllo i punt. Els congressos Freinet sempre tenien tallers i una metodologia molt pràctica. Una mica més tard, i a partir de la necessitat de relacionar-se amb altres docents amb idees i necessitats semblants, comencen a organitzar els «Encuentros peninsulares» a l'estat espanyol. En el primer de tots, que va tenir lloc a Santander, es va veure molt bé que eren veritables espais on es podien compartir experiències pràctiques.

Era una època de molta efervescència i on començaren a debatre sobre llibres que els hi van arribant. Feien moltíssimes lectures, de tot: psicologia, pedagogia, sociologia.... Varen començar a construir-se un marc teòric molt interessant. Clar, jo crec que el que varen trobar va ser una metodologia molt atractiva que permetia que els xiquets i les xiquetes s'expressaren i que ho feren, a més, en la seua pròpia llengua: el valencià.

En aquestes trobades, que més tard es varen anar estenent arreu de l'estat espanyol, el grup valencià era un dels més forts, tenien molt de pes. Comptaven amb una presència enorme de dones mestres i treballaven de forma molt col·laborativa. A mi m'agrada moltíssim una expressió molt de Carme Miquel que és «fer pinya». Ací sempre han treballat molt fent pinya. Tenien molts debats i quan anaven a altres llocs el grup era un col·lectiu compacte. Varen acabar tenint, amb el pas del temps, un paper clau en la creació del Moviment Cooperatiu d'Escola Popular (MCEP).

Cartell Trobades d'Escoles en Valencià 2023, dedicades a Carme Miquel.

Ens endinsem ara en un aspecte clau en la trajectòria de Carme: la importància d'oferir un ensenyament en llengua pròpia. Un dels esdeveniments que organitza la secció de pedagogia de «Lo Rat Penat» és una trobada a Sant Paul d'Albocàsser commemorant la trobada escolar valencianista que hi va haver als anys 30. Allí varen portar a debat dos models: l'aposta del bilingüisme de Catalunya i la immersió lingüística de les ikastoles basques. Quina reflexió fa Carme al respecte?

Ferran i Carme tingueren sobretot una molt bona relació amb les ikastoles basques i amb l'Associació Rosa Sensat a Catalunya. En aquell moment varen apostar pel bilingüisme com a model. És una qüestió que m'ha cridat molt l'atenció. Clar, en aquell moment semblava que el bilingüisme era la solució perfecta, però no havien valorat bé que el pes de cada llengua és diferent. Ací no hi havia ni hi ha bilingüisme, el que hi ha és una diglòssia important. Si hi ha diglòssia, que els bascos ho tenien molt clar, no pots oferir igualtat lingüística perquè es parteix d'una desigualtat. Per això, si el valencià entrava en igualtat amb el castellà, el castellà sempre eixiria guanyant. És el que ha ocorregut i el que continuarà passant. En aquell moment pensaven que el bilingüisme podia ser una bona idea, però amb el pas del temps varen veure que no funcionava, que la gent continuava acabant els estudis sabent castellà però no valencià. Aleshores va ser quan es varen plantejar el tema de la immersió. El model de les ikastoles varen ajudar-los a fer reflexionar en aquest sentit.

En la seua pràctica diària a les aules, Carme va començar a introduir el valencià i les tècniques Freinet com una excusa per burlar la censura de la inspecció a través del text lliure. A Tavernes varen crear «Digna Vall» i després a Torrent i altres destinacions va continuar desenvolupant altres projectes com «La barraqueta» o «El petit indi». Què ens pots contar d'aquestes iniciatives?

Quan Carme Miquel se'n va a Tavernes de la Valldigna, que és la seua primera escola, conta el colp que va suposar per a ella veure que les xiquetes parlaven totes en valencià però que dins de l'escola no la utilitzaven mai. Quan va fer la revisteta «Digna Vall» és quan comencen a escriure alguna cosa en valencià: cançonetes, textos lliures.... Diríem que a partir de la tècnica Freinet de fer una revista artesanal on les alumnes escrivien i dibuixaven va trobar una escletxa a través de la qual introduir l'aprenentatge de la llengua. Com això no era un material didàctic que havia de passar per la inspecció i que no tenia un control comptava amb més llibertat al respecte.

Carme sempre va treballar a l'escola pública, el que suposava una sèrie de dificultats sobre el que era l'escola privada. Ací la primera escola en valencià va ser Tramuntana, una cooperativa de caràcter privat a la qual tota la progressia valencianista portava els fills allí perquè feien l'ensenyament en valencià. Del grup Freinet valencià estaven Adela Costa, Enric Alcorissa i Carmen Mira. A Tramuntana més o menys podien fer el que volien. A l'escola pública no. Inclús els teus propis companys et podien denunciar. Ella, a més, comentava en alguna ocasió, com en el cas de Torrent, que li havia tocat treballar amb grups de gent molt conservadora.

Carme sempre ha tingut el mèrit de treballar en una escola pública introduint a poc a poc el valencià i normalitzant el seu ús. A més, ho feia d'una manera atractiva. Aquest és el seu gran mèrit: començar a treballar en una escola que en un primer moment no era favorable al valencià i saber burlar, gràcies a fer activitats fora del currículum (passejos, escriptura de textos per a la revista escolar, cançons, etc...) on cadascú poguera gastar la llengua que volguera. I sempre hi havia un grup d'alumnes que ho feien en valencià.

Ací trobem, per tant, les dues vies d'entrada del valencià a les aules: d'una forma testimonial però real en l'escola pública, i després ja el que serien les escoles privades com Tramuntana i més tard Gavina, Carolines, Comarcal, les Escoles Agrícoles... Eren escoles que en aquell moment es constituïren com a cooperatives, encara que cadascuna en el seu estil.

Homenatge a Carme Miquel per part d'Escola Valenciana. Autoria: Escola Valenciana.

Carme es va incorporar al Secretariat de l'Ensenyament de l'Idioma, va formar mestres en didàctica de la lingüística valenciana, va participar en l'obra «Escola i llengua al País Valencià» i també a l'equip tècnic del Pla Experimental d'Ensenyança del Valencià. També, amb el Conseller Ciprià Císcar es va incorporar a la Conselleria com a cap de la Secció de Programacions i Estudis. Per què es va decidir a formar part de tants espais i tantes iniciatives?

Realment el que ella i els seus companys i companyes varen fer va ser continuar fent el que l'Escola de Magisteri no feia. És a dir, l'Escola de Magisteri no ensenyava valencià ni com a optativa, ni la d'Alacant, ni la de València ni la de Castelló. Aleshores, qui formava els mestres? Perquè si nosaltres reivindiquem que farem una escola en valencià, haurem de tenir mestres que sàpien valencià. «Lo Rat Penat» es va quedar lluny pel canvi que hi va haver en el seu sí de caràcter lingüístic. Aleshores, qui formava els mestres en valencià?

En aquell moment hi va haver un debat que encara avui en dia té cua. En un primer moment varen adoptar (no adaptar) els llibres de Catalunya. Aleshores, clar, l'ensenyament ací tenia alguns problemes perquè la unitat de la llengua (que no la nega ningú) suposava que de vegades els xiquets i les xiquetes tractaren d'aprendre paraules que no gastaven en el seu dia a dia. Hi havia una necessitat urgent de generar materials per difondre l'ensenyament en valencià. A partir d'ací és quan Sanchis Guarner, en l'Institut de Ciències de l'Educació (ICE) de la Universitat de València, va posar en marxa els cursos de Didàctica del Valencià. Són on es varen formar pràcticament tots els mestres que després varen començar l'ensenyament en valencià, perquè tu donat compte que la LUEV és del 1983 i en Magisteri comença a donar-se el valencià com a optativa l'any 1978. Crec que aquesta va ser una gran decisió. No s'entén aquest país sense aquesta mobilització.

El motiu d'entrar a la Conselleria és molt semblant: es necessitava gent que estiguera capacitada. Va ser una opció que va durar poc de temps perquè ella ho deia sempre, ella era «mestra d'escola». Volia estar amb els xiquets i les xiquetes. Diguem que va ser per militància, ho va fer perquè s'havia de fer. Però quan va poder, va tornar a l'escola.

La vessant com a escriptora també l'hem de destacar. Ella comença amb un llibre que paguen els fallers, que es diu «Un estiu en la Marina Alta». A l'hora de fer materials i llibres, els mestres es varen adonar que l'alumnat anava creixent i necessitava textos adaptats a totes les franges d'edat. Ella va començar a la literatura, diríem, com una necessitat de donar llibres, novel·les fàcils de llegir per a la gent jove, textos adaptats al país, als seus paisatges i a les seues vivències.

I és quan comença a fer tota la sèrie de llibre entre els que jo remarcaria «A cau d'orella» i «Cartes a Mireia», que són els dos pensats per a les seues filles contant una mica com havia sigut la seua vida, la transició, etc. Són llibres on el paisatge és el nostre, i no hi ha res millor que parlar a partir d'alguna cosa que ens és propera, que està al nostre voltant. És una meravellosa manera de treballar la literatura i la geografia. Ella deia que l'acte d'escriure era com un cuquet, que de l'obligació va passar a la devoció. Després de tot, va continuar escrivint pel propi gust, perquè a ella li abellia. Per exemple, està «Mataren el verd», que és una denúncia de tot el procés de destrucció de La Punta. Va utilitzar els seus llibres com una eina de conscienciar a la gent.

Jornades pel foment del valencià. Autoria: CAPPEV.

Al llibre «A cau d'orella» afirma que «la llengua no és una manera sols de comunicar-se, perquè si desapareix, es perden determinades relacions humanes, vivències i maneres de crear». Va formar part del naixement de la CAPPEV a València i va ser la primera presidenta d'Escola Valenciana. Què va suposar una entitat com Escola Valenciana i per què calia apostar per superar l'escola com un dels pocs o únics escenaris d'implantació i normalització del valencià?

Quan es forma Escola Valenciana ja hi havia coordinadores que treballaven pel valencià, i aquestes no estaven formades solament per mestres. Eren també famílies i veïnat. Aquell moviment cívic a favor de l'ús i ensenyament del valencià era extraordinari, tenint a les Trobades d'Escoles en Valencià com una fita clau cada any i en pràcticament totes les comarques del país.

Potser avui ens hem centrat massa en l'escola i hem deixat l'ús del valencià per exemple. En un primer moment hi havia una cosa que dissortadament ja no trobe tant avui: hi havia entusiasme. És una opinió molt personal que he compartit amb gent estimada. I és que es partia d'una premissa bàsica: tu no ensenyaves el valencià com ensenyaves l'anglès, perquè el valencià és la teua llengua. És el que diu Carme: el valencià és una herència. Una herència de generacions que estem obligades a continuar transmetent. Aquesta consciència que una llengua és una cultura i és una tradició de segles és el que feia que la gent s'entusiasmara a aprendre-la i a usar-la.

Actualment, crec que s'ha oficialitzat massa l'ensenyament del valencià, i la majoria de les escoles, salvo honrosas excepciones (sic), ara donen el valencià com si donares l'anglès o el castellà. Ara és una assignatura més. Quan eres alumne, no és el mateix estudiar qualsevol cosa per obligació que amb estima. Crec que el valencià s'ha d'ensenyar, com deia Empar Navarro, amb el cap i amb el cor. Ací no hem sabut fer-ho bé: no sabem vendre que tenir dues llengües en aquest país és una riquesa. Són dues cultures i dues literatures diferents que es retroalimenten entre elles. Però ací sembla que el castellà és l'única llengua que importa.

El valencià ja no es viu com es vivia en aquell moment d'explosió en altres àmbits, però on hi havia aquella necessitat per part de les famílies, el professorat, la comunitat al voltant de l'escola... No tenim reciprocitat amb Catalunya amb la televisió i no hi ha pràcticament premsa feta en valencià. En aquest sentit, crec que s'ha perdut prou. És una fita que hem de replantejar-nos.

Grup Freinet Valencià. Autoria: Levante-EMV.

Més informació:

- "Carme Miquel, la gran defensora del valencià", entrevista en À Punt: https://www.apuntmedia.es/programes/a-punt-directe/clips/carme-miquel-gran-defensora-valencia_134_1388919.html