«Per una escola del poble»: un passeig pels orígens de la pedagogia Freinet

Cada vegada és més notòria la greu crisi per la qual està passant, aparentment, el sistema educatiu implantat a l'escola actualment, no sols en l'àmbit econòmic sinó també en el cultural així com d'adaptabilitat a les necessitats de la societat actual. Enfront d'aquest relat, apareixen discursos que, més enllà de pretendre fer front a aquesta realitat per tal de superar-la i generar nous horitzons i noves mirades cap a l'educació que es desitja, sintetitzen relats i visions del món molt diferenciades unes d'altres. Què necessita realment el món de l'educació, avui, per caminar cap a un entorn emancipador, crític i ple de vida? Enfront d'aquesta qüestió no hem volgut tractar de realitzar una llista d'elements a projectar d'allò que hauria de fer-se de cara a un futur sinó que hem retornat als clàssics, a aquells moviments que inspiraren políticament i social a diverses generacions de mestres per motivar un canvi de caire més igualitarista i socialment just per tal de plantejar-nos si, realment, avui existeix encara la possibilitat de construir una nova manera d'entendre l'escola, molt més representativa, democràtica i equitativa.

En aquest sentit, el moviment Freinet ha estat, sense cap mena de dubte, un espai essencial a l'hora de plantejar-se la renovació educativa a l'escola. Al llarg de diferents articles hem anat descobrint i analitzant les influències pedagògiques més importants que han tingut les escoles cooperatives al llarg del nostre territori del qual ens hem fet ressò als textos «Mestres de la terra: el moviment Freinet al País Valencià», «Tramuntana: les arrels de l'escola en valencià» i a l'entrevista amb la historiadora de l'educació Carmen Agulló, qui ens va fer un recorregut històric al voltant de la història de les escoles cooperatives. A més, llibres com el coordinat per Alfred Ramos «La represa del moviment Freinet (1964-1974)» i l'escrit per la mateixa Carmen Agulló i Andrés Payà anomenat «Les cooperatives d'ensenyament al País Valencià i la renovació pedagògica (1968-1976)» són excel·lents ferramentes per tal d'endinsar-se en aquestes qüestions.

Aquesta setmana visitem, aprofitant un xicotet viatge realitzat al mes d'agost a la costa sud francesa, tres localitats de la regió francesa de la Provença - Alps - Costa Blava per tal de seguir els passos del mestre i pedagog Célestin Freinet i Élise Lagier i descobrir, de primera mà, quin va ser el context en el qual varen tenir lloc els primers passos del que després seria el moviment d'Escola Moderna, un eix fonamental que va constituir, durant els seus inicis, gran part dels projectes de les escoles cooperatives valencianes.

Bar-sur-Loup, primera destinació amb un mestre de Célestin Freinet.

No hi ha educació sense arrelament: inicis de l'ofici de mestre a Bar-sur-Loup

L'1 de gener de l'any 1920, Célestin Freinet va ser nomenat mestre adjunt d'una escola amb dues classes a la localitat de Bar-sur-Loup (regió de la Provença - Alps - Costa Blava). En aquell moment, Freinet era un simple principiant en la carrera docent. La seua trajectòria com a oficial a la Primera Guerra Mundial (1914-1918) li acompanyava ja que va arribar de la guerra amb una ferida en el pulmó, circumstància que va provocar un cansament sense esperança, característic dels ferits greus que s'havien derivat d'aquest conflicte armat. Durant quatre anys havia estat vagant, convalescent, d'hospital en hospital, tractant de millorar el seu estat de salut sense gaire èxit. «Per a vostè, jove, el millor és seure a una butaca baix dels arbres» li deien constantment, tal com recorda la seua companya de vida i de militància pedagògica i social, Élise Lagier (més coneguda com Élise Freinet) al llibre «Naixement d'una pedagogia popular».

Enfront d'aquesta situació, Célestin va voler rebel·lar-se i fugir de la immobilitat a la qual li condemnaven prematurament i va posar-se a treballar en l'ofici que ell havia escollit: el de mestre.La primera destinació va ser, com hem fet palesa anteriorment, el xicotet poble de Bar-sur-Loup, de poc més d'un millar d'habitants en aquell moment. En aquesta primera experiència com a docent, i en absència de ser un fidel seguidor de qualsevol doctrina pedagògica degut a la seua ràpida incorporació a files de l'exèrcit, circumstància que va afectar la finalització dels seus estudis a l'Escola Normal de Niça, Célestin va aportar durant els seus primers anys com a docent simplement un respecte profund cap a l'infant i una mirada curiosa cap als seus quefers diaris.

Placa commemorativa de Célestin Freinet a Saint Paul de Vence.

En el seu dia a dia a l'escola, situada en l'edifici que avui ocupa «l'Hôtel de Ville» (l'Ajuntament), Freinet sempre arribava a la mateixa conclusió: l'ensenyament tradicional que exigeix de l'infant una actitud passiva i amorfa estava condemnada al passat. Certament, tal com recorda Élise Freinet al llibre «Naixement d'una pedagogia popular»: «Freinet admet que aquest fracàs té molt a veure amb els seus defectes com a educador. És conscient que si la seua veu fora greu i amb bon to, si la seua mirada fora penetrant i el seu aspecte físic s'imposara per si mateix, el dinamisme del seu ser podria dominar la situació». Però dominar la situació, deia Freinet, no era el mateix que resoldre el problema de l'educació.

Enfront d'aquesta conjuntura, decideix reprendre la lectura i l'aprenentatge dels referents pedagògics que es llegien i s'estudiaven en aquells moments, com ara Rabelais, Pestalozzi o Rousseau. Mentrestant, continuava observant i reflexionant al voltant dels comportaments dels infants de l'escola, mostrant-se atent als seus desitjos i preocupat per comprendre'ls i ajudar-los. Aquesta mescla de teoria, observació i pràctica li provocava una font d'alegries molt elevades que li varen fer dur els seus dolors de manera alegre i que l'ajudaren a orientar-se cada vegada més cap a la comprensió de l'infant. Una de les conclusions més esclaridores que va poder trobar fou la diferència d'allò que llegia als llibres que tenia un caràcter marcadament prospectiu, d'allò que hauria de fer-se i dir a l'aula, i allò que ell observava en el seu dia a dia. Per a aquest mestre, la necessitat de prendre en consideració l'interès de l'infant i integrar-lo en l'ensenyament era un element clau per a evitar en la mesura que fora possible la desintegració del pensament infantil, vertadera «plaga», segons les seues pròpies paraules, de l'ensenyament tradicional.

Saint Paul de Vence.

Encaminat, ja, per la vida de la investigació i de la crítica, s'adona cada vegada més de les errades de les postures autoritàries dins les aules i adopta, definitivament, una actitud de dubte constructiu a l'hora de treballar i plantejar la feina diària a l'escola. Així, a través de les diverses lectures, però sobretot a partir del descobriment de l'obra «L'École active» d'Adolphe Ferrière, el mestre que fins aleshores es veia i se sentia desemparat en el seu dia a dia sentia bategar les seues pròpies intuïcions i veia realitzables pràctiques inèdites susceptibles de facilitar la seua tasca. Per primera vegada, Célestin Freinet va comprendre l'amplitud del mot «educació» que, superant els límits de l'escolàstica, afrontava el problema pedagògic en tots els vessants que lliguen l'ensenyament al medi en el qual té lloc: en l'àmbit material, filosòfic, social i polític. Freinet sempre va agrair i retre homenatge a Ferrière, qui es va convertir en un pare espiritual i un guia al marge de qualsevol altre element místic.

No obstant això, l'experiència a Bar-sur-Loup fou la constatació que, malgrat haver-hi una nova educació que estava arribant i estenent-se pels països del centre d'Europa, aquesta nova educació, viva i activa, solament era aplicable a les escoles que comptaven amb un material educatiu i amb unes instal·lacions escolars que permetien desenvolupar l'activitat de l'infant i la individualització de l'ensenyament. L'experiència, fins ara, de Célestin Freinet a aquesta xicoteta localitat de la regió de la Provença era molt diferent, ja que no comptava amb uns espais adients per desenvolupar el seu ofici i el seu camí com a mestre. Aquesta constatació li provoca llançar-se definitivament cap al «materialisme escolar», tal com va afirmar, orientant definitivament el seu treball cap a la recerca d'una sèrie de tècniques educatives que constituïren la basa essencial del moviment d'escola cooperativa, prenent consciència clara de l'estreta dependència entre el món de l'educació i el seu entorn i de fins a quin punt la societat condiciona i determina el dia a dia de l'escola i de l'ensenyament. «No pot haver-hi pedagogia», diu Élise Lagier, «sense que hi haja les condicions econòmiques favorables que possibiliten l'experimentació i la investigació. No hi ha educació ideal, no hi ha res més que educació de classe».

École Freinet a Vence.

Saint Paul de Vence i la persecució per part de l'extrema dreta.

Durant aquests anys, Célestin Freinet va fundar la Cooperativa d'Educació Laica (CEL) amb un xicotet grup de docents. Allí, tal com recordaven els i les mestres del moviment Freinet al País Valencià, es va anar tractant de trobar el camí per tal d'aproximar l'escola a la seua realitat i d'introduir una sèrie de tècniques i instruments de treball que fomentaren un aprenentatge actiu i on es produïra un procés d'ensenyament alliberador, socialment útil i culturalment eficaç on l'escola interrelacionara vida i treball, configurant-se aquest últim com un element fonamental i decisiu en l'àmbit pedagògic. A través de l'assemblea, el text i el dibuix lliure o la correspondència interescolar es varen anar posant en marxa aquests eixos facilitant, en definitiva, que l'alumnat es poguera expressar lliurement i de forma creativa.

L'any 1927 va tenir lloc a la localitat de Tours el primer congrés d'Impremta a l'Escola, amb una trentena de membres participants. Aquest congrés pràcticament va ser una de les últimes grans activitats que Célestin va fer sent mestre de l'escola de Bar-sur-Loup, ja que l'any 1928, tant ell com la seua companya Élise varen ser nomenats i destinats com a mestres en la propera localitat de Saint-Paul-de-Vence on, en paraules d'Élise, es trobaren una escola, de nou, en un estat «ruïnós i miserable». Allí varen continuar desenvolupant la seua experiència educativa perfeccionant les seues eines pedagògiques: les tècniques Freinet. Una d'aquestes tècniques, la de la impremta, va tenir un gran ressò, ja que permetia de manera senzilla, editar els propis textos de l'alumnat, els quals s'expressaven lliurement a través de les seues vivències i les seues reflexions constituint, així, una vertadera pedagogia de la paraula.

École Freinet a Vence.

Durant aquests anys es varen anar multiplicant els intercanvis entre escoles i la reflexió pedagògica, circumstància que va provocar que la Cooperativa d'Educació Laica anara creixent de forma progressiva. D'aquestes trobades i dels congressos organitzats anualment va nàixer l'òrgan d'expressió de la Cooperativa, «L'Éducateur prolétarien», un espai on apareixien reflectides les principals reflexions d'aquest moviment pedagògic i social que cada vegada estava tenint més presència en l'àmbit públic.

Aquesta aposta per una escola profundament ideologitzada, que prenia partit a favor de l'alumnat més humil i que estava a favor de crear una escola proletària va ser el tret de sortida d'allò que es coneix com «l'assumpte Freinet»: una nit del mes de desembre de l'any 1931 un grup de persones vinculades al grup d'extrema dreta «Action française» va col·locar una sèrie de cartells de caràcter marcadament hostil cap a Célestin al llarg de la localitat, una acció que va arribar acompanyada d'una campanya de premsa difamatòria que li va donar al cas una dimensió nacional. Després d'aquests esdeveniments, Freinet va estar sancionat, així com altres mestres i inspectors escolars pròxims als seus plantejaments, i va decidir abandonar l'educació pública per tal d'obrir un projecte d'escola gratuïta i popular a la localitat de Vence.

École Freinet a Vence.

L'arribada a Vence i la creació d'una escola experimental.

Célestin Freinet va partir de Saint-Paul-de-Vence cap a Vence on va transportar els arxius de la Cooperativa d'Educació Laica i, al començament de l'any escolar de 1935, va poder dur a terme el projecte d'obrir allí la seua pròpia escola. Després va ser acusat el febrer de 1936 «d'obertura clandestina d'una escola» i condemnat a tancar-la. No obstant això, va aconseguir continuar funcionant. Uns mesos més tard, i gràcies a la victòria electoral de la coalició d'esquerres del «Front Popular», se li va atorgar l'acord oficial de les autoritats educatives per tal de poder tenir la nova escola reconeguda oficialment.

Militant del Front Popular, Célestin Freinet va participar activament en la constitució del «Front de l'Enfance» en el qual va tractar d'implicar a partits i organitzacions d'esquerres en una nova concepció de la infantesa. La guerra, no obstant, va interrompre aquesta activitat. El 20 de març de 1940, Célestin Freinet va ser internat en el centre de reagrupament de Saint-Maximin i després en Chabanet, malgrat haver estat ferit durant la Primera Guerra Mundial i trobar-se en un estat físic i de salut prou deteriorat. Després d'estar convalescent per emmalaltir-se, va tornar a ser internat a Chibron i traslladat, el 15 de febrer de 1941, al camp de Saint-Sulpice-du-Tarn, on va romandre fins al 29 d'octubre de 1941, des d'on va passar a la clandestinitat i va estar en relació amb els moviments de resistència que anaren sorgint al llarg de França.

Tant Célestin com Élise tingueren un fort compromís polític amb el seu entorn. En aquest sentit, i seguint els seus pressupostos pedagògics, no pretenien tractar solament de transformar l'escola sinó que també intentaven transformar la societat. Alfred Ramos, militant al moviment Freinet al País Valencià i el seu principal cronista, recordava que tots dos «comptaven amb un fort compromís internacionalista, ja que en els anys difícils de la Guerra Civil Espanyola, varen acollir a la seua escola a xiquets exiliats i refugiats que fugien de la guerra i que arribaven allà en unes condicions lamentables. Són exemple de solidaritat i exemple d'allò que significa l'ofici del mestre».

Una vegada finalitzada la guerra, Célestin va poder tornar a la seua escola a Vence i, juntament amb Élise i la resta de companys i companyes de la Cooperativa d'Educació Laica, varen reiniciar el treball fet fins aquell moment, tornant a publicar textos de gran importància dins del debat pedagògic, com és el cas de l'obra «École Nouvelle française», que en aquell moment va ser publicada sota el títol de «L'École Moderne française». Seguint aquesta nova nomenclatura, l'any 1948, el moviment Freinet (més conegut com el de l'Escola Moderna Francesa), va crear l'Institut Cooperatiu de l'Escola Moderna (ICEM), organisme que va tenir un important ressò a escala internacional, promovent l'obertura i la creació d'organismes i grups de mestres afins a tot arreu que, encara avui, romanen actius.

Exposició sobre Freinet a la Médiathèque. Vence.

L'École Freinet ha continuat, fins al dia d'avui, activa. Després de la mort de Célestin l'any 1966, la seua companya Élise es va fer càrrec d'ella fins a l'any 1983, quan va agafar el relleu la seua filla Madeleine Freinet i tenint com a directora a Carmen Montès. L'any 1991 l'estat francés va comprar l'escola per tal de garantir el seu funcionament i va rebre l'etiqueta de Patrimoni del segle XX durant el 2001. Allí s'ha pogut continuar practicant, des d'aleshores, la pedagogia Freinet amb totes les seues tècniques característiques: la impremta, el text i el dibuix lliure, la correspondència interescolar i les assemblees.

Quin sentit té, avui, continuar recordant i apostant per la pedagogia Freinet? La historiadora de l'educació Carmen Agulló, al documental «Mestres de la terra. El moviment Freinet al País Valencià», ens deixa algunes pinzellades en forma de reflexió: "Freinet avui dia no és un pedagog de màxima actualitat, el problema que té és que no és solament unes tècniques, és una concepció de la societat i de l'escola. I clar, és molt difícil en una societat neoliberal com la que estem avui dia que triomfe una pedagogia de caràcter cooperatiu i solidari i que vol una societat més igualitària. Jo espere que tornem altra vegada a aquest tipus de qüestionament de la societat i caminem cap a una societat més solidària".

Hort escolar a l'École Freinet.