Els passats 11 i 12 de febrer es va representar, al Teatre El Musical (Cabanyal, València), l'obra «El mar: visió d'uns nens que no l'han vist mai», un espectacle que tracta d'homenatjar la figura del mestre Freinet Antoni Benaiges, qui va ser assassinat poc després d'haver-se iniciat el colp d'estat franquista l'any 1936. La sala, plena de gom a gom, va tenir com un dels seus grans protagonistes a l'actor valencià Sergi Torrecilla, qui havia assumit el paper del mestre Benaiges i que compartia l'escenari amb el seu company Xavier Bobés, reputat actor especialitzat amb la manipulació d'objectes i director, conjuntament amb l'Alberto Conejero, d'aquesta obra.

Per a Sergi, poder representar aquesta obra a la seua ciutat natal va suposar «tancar un cicle», tal com afirma, després d'haver-se anat a Barcelona per tal de continuar estudiant i creixent com a actor fa dèsset anys. La representació de l'obra va suposar una magnífica excusa per retrobar-se amb antigues amistats i amb la seua família, però sobretot, amb el professorat de la seua estimada «Escuela 2», escola de la qual guarda uns magnífics records i on va poder experimentar, per primera vegada, el món de les arts i la dramatúrgia. I és que, tal com afirma: «vàrem ser la huitena promoció i vaig estar allí fins als catorze anys vivint aquella experiència. Allà ja vaig tenir el primer contacte amb el teatre. A l'escola sempre han potenciat molt la creativitat, és un element importantíssim. La comunitat, compartir... tot això va fer que em decantés cap a aquest ofici».

Aprofitant l'avinentesa recordem, de la seua mà, el seu pas per «Escuela 2» i els aprenentatges que li han servit per a desenvolupar-se com a actor, un ofici que li ha permès formar part de projectes com «Modelo 77», «Frederica Montseny, la dona que parla» o l'«Alqueria Blanca», i on ara està centrat a posar-se en la pell de l'Antoni Benaiges. L'obra, que ja fa més d'un any que roda arreu de l'estat espanyol, ha estat nominada recentment als XXVI Premis MAX en la categoria de millor direcció d'escena.

Al llibre «Ecofeminismos» (Virus Editorial), l'antropòloga i activista feminista Yayo Herrero es pregunta al voltant de si «hi ha condicions perquè emergisca un moviment al voltant de la cura, el fre, la precaució, la contenció, el diàleg, la desobediència, el repartiment i justícia» que faça possible «apostar per eines polítiques, econòmiques i culturals que, més enllà de l'oportunitat o el càlcul, afronten l'emergència civilitzadora des de la resiliència i la sostenibilitat de la vida». En el camí d'anar buscant i construint aquestes respostes, el teatre compromès amb la memòria històrica ens ajuda a reconciliar-nos amb aquest món i a recordar que, molt abans que nosaltres, ja hi va haver gent que es va mobilitzar a través de preguntes semblants i que va lluitar per una realitat més justa i solidària. Sergi va poder tornar a casa de la mà d'una obra que posa al centre la importància de l'ensenyament, l'emancipació, el pensament crític i l'aposta per allò col·lectiu, amb el record ben viu del seu pas per la cooperativa d'ensenyament «Escuela 2».

Representació "El mar: visió d'uns nens que no l'han vist mai".

En una conversa que vàrem mantenir amb Vera Carrión, antiga alumna d'Escuela 2 i vocalista del grup «Mafalda», recordava que una de les paraules que més travessaven el seu record a l'escola era el «desig». Com recordes el teu pas per l'escola?

Compartisc totalment el desig d'anar a classe. Per a mi el meu pas per «Escuela 2» va significar això: compartir un moment vital de creixement meravellós. Per a mi no era, sols, anar a l'escola. Nosaltres estàvem vivint l'escola i ens sentíem part d'ella. Ara que estic fent l'obra «El mar: visión de unos niños que no lo han visto nunca» en homenatge al mestre Antoni Benaiges, hi ha una reflexió seua amb la qual em trobe molt reflectit. Ell deia una cosa així com que «l'escola és de tots», no sols del mestre, sinó de tothom.

Durant el meu pas per l'escola, experiència que va durar uns onze anys, el que fèiem era compartir aquell temps vital, aprendre en comunitat. Nosaltres ens quedàvem moltes voltes a dormir a l'escola, teníem ganes d'estar allí. Clar, jo ara ho pense i si li diguéssem a algun nen avui que es poden quedar a dormir a l'escola, de ben segur que sona estrany. Però nosaltres teníem moltes ganes, vivíem l'escola amb molta il·lusió.

També ajudava el paper que les nostres famílies ocupaven a l'escola, formant part d'ella i implicant-se molt fent activitats constants amb nosaltres. Recorde molt una vegada que les famílies varen fer un circ i el van haver de muntar des de zero. Constantment es muntaven performances i activitats que et sorprenien i que et despertaven la creativitat. Estàvem tots allà vivint una experiència junts i això, clar, no és anar a l'escola, és viure-la.

Representació "El mar: visió d'uns nens que no l'han vist mai".

Destacaries algun altre esdeveniment que hi havia a l'escola?

Molts. Els tallers de ràdio, per exemple. Allà nosaltres mateixa generàvem el contingut i érem la veu. Teníem llibertat absoluta i això al final generava pensament crític i una certa voluntat de rigorositat amb allò que deies. També recorde amb molta estima la construcció de la falla. Ens posàvem a construir l'espai on apreníem i on convivíem amb estructures que després eren interactives, on podies mirar per forats o mirar per dins. Tu mateixa podies aportar en la construcció tal com ho desitjares d'una manera molt experiencial i vivencial, tocant els materials, entenent-los i ubicant-los. Tot això ho reflexiones després, clar. En aquell moment estàs allà i estàs gaudint de l'experiència.

I ara mentre vaig relatant aquestes anècdotes també em ve al cap com gaudíem a les classes de Plàstica, amb el Pepe Santafé, veure entrar a Luiso Cervellera amb una màscara de monstre a repartir el berenar, l'hort i els animalets, les excursions i les acampades, amb l'experiència d'anar junts a conviure fora de l'escola, o la pinada, que per a nosaltres en aquell moment semblava un bosc gegant en el qual podies perdre't i estar en contacte constant amb la natura.

L'assemblea i la participació de tothom també era una característica essencial de l'esperit de l'escola. Nosaltres com a nens formàvem part de moltes de les decisions que es prenien al centre. Hi havia una espècie d'assemblea, que es deia el «Consell d'ancians», que era l'òrgan on es prenien les decisions del dia a dia. Això estava molt bé. Ah, i també els tallers de xanques! Realment em varen salvar molts mesos aquí a Barcelona perquè vaig haver de fer de xanquer en molts llocs. Era fantàstic.

Amb el temps, quina relació has sostingut amb l'entorn de l'escola?

Amb els companys de classe tenim un grup de whatsapp per on anem parlant i on es van organitzant trobades periòdicament, encara que per qüestions de proximitat no solc tenir l'oportunitat d'acudir. Ara justament fa molt poc, quan vaig anar a València amb l'obra «El mar: visión de unos niños que no la han visto nunca», es va donar una coincidència molt bonica perquè varen venir mestres, exalumnes i familiars a veure'm. Va ser una conjunció de coses molt maques i va haver-hi una connexió molt bèstia.

A banda d'això, al llarg dels anys he treballat amb l'escola donant extraescolars de teatre i també fent de monitor a les escoles d'estiu, arribant fins i tot a coordinar-ne una. Puc afirmar, per tant, que he viscut l'escola també com a treballador. D'aquesta manera vaig poder viure les contradiccions respecte de com ho veus tot de petit, de forma més idíl·lica, a com ho veus ja com una persona adulta, amb totes les tensions i responsabilitats existents en l'àmbit organitzatiu. He mantingut un vincle al llarg del temps, encara que ara ja no tant, bastant important amb l'escola.

L'any passat vàreu estrenar al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) l'obra «El mar: visión de unos niños que no lo han visto nunca», un homenatge al mestre Freinet Antoni Benaiges. En què consisteix l'obra?

L'obra ha tractat de recuperar, a partir del llibre «Desenterrant el silenci» de Sergi Bernal, el record del mestre Antoni Benaiges, seguidor de la pedagogia Freinet. Sergi, qui ha estat documentalista de l'obra, va visitar la fossa de La Pedraja, a Burgos, per tal de fer fotos d'una exhumació que s'estava duent a terme. Durant els treballs de camp, va aparèixer un home del poble que va dir que el seu mestre català es trobava allí soterrat. Això va ser l'any 2010 i, des d'aleshores, va començar a investigar la història d'aquest mestre que va estar exercint durant dos anys a la petita localitat de Bañuelos de Bureba (Burgos).

L'espectacle, a través de la poètica de les paraules i dels objectes, mira de reviure aquells dos anys de llum i d'educació mixta, lliure i on els nens eren realment els protagonistes actius i creatius de l'acció. Nosaltres hem tractat de representar això posant l'èmfasi, a més, a fer un exercici de recuperació de memòria històrica, ja que al mestre Benaiges el van afusellar el mes de juliol de l'any 1936, poc després d'esclatar el colp d'estat. El llibre del Sergi Bernal parla, precisament, d'això: de desenterrar el silenci.

A l'hora de pensar l'estructura de l'obra, de la mà del Xavier Bobés, que és un gran poeta visual i manipulador d'objectes, i d'Alberto Conejero, qui ha dirigit l'obra, vàrem proposar estar acompanyats a l'escenari només d'unes taules i un munt d'objectes de col·leccionistes i reproduccions reals de l'època dels anys 30 del segle passat, i vam incloure una impremta i un gramòfon de l'època, que eren part dels materials que es feien servir a la pedagogia Freinet, per tal d'intentar reproduir i poder viatjar a aquells instants que van viure i van compartir els nens amb el mestre.

Representació "El mar: visió d'uns nens que no l'han vist mai".

Al llarg de l'obra realitzeu un treball molt suggeridor jugant amb els objectes i una xicoteta càmera de vídeo. Com et va arribar a tu el personatge i com ha estat el procés creatiu de la peça?

Al personatge arribe mitjançant un càsting al Teatre Nacional. Érem sis persones, si mal no recorde. Em vaig haver d'aprendre diversos textos i representar-los davant de l'Alberto, el Xavi i una persona del Teatre Nacional. Des d'un inici, quan comence a investigar al voltant del mestre Benaiges, al·lucine amb la seua història perquè no la coneixia. És molt poètica, i ja no només pel títol, que parteix d'un dels quaderns que els mateixos nens imprimien: «El mar: visió d'uns nens que no l'han vist mai». El treball de desenvolupar la imaginació i la creativitat dels seus alumnes per part del mestre sobre una cosa que no han vist mai, com és el mar, és molt bonica i poètica.

La proposta em va enamorar, i encara més en veure que al darrere hi havia dos grans creadors, com és el cas d'Alberto Conejero i el Xavier Bobés. Vaig tenir la sort que em varen agafar i llavors em vaig endinsar en la història i vaig començar a veure que hi havia molta relació amb els records que jo guardava de la meua experiència a Escuela 2: amb la metodologia, amb la manera de vivenciar l'escola i amb la manera d'utilitzar i tocar els objectes. Els nens que feien aquesta pedagogia tocaven les lletres, les col·locaven i a base d'això aprenien a parlar, escriure, relacionar-se i sobretot a posar en valor els seus pensaments. Això donava valor al nen i el deixava viure la seua infància de manera creativa i tranquil·la.

Això em va connectar de seguida amb la meva escola. A més, sempre havia tingut la idea d'homenatjar aquells mestres que varen decidir muntar una cooperativa l'any 1983 per fer una escola alternativa i diferent. Amb el seu exemple he tingut una base d'aquells ideals i aquells valors que crec que sempre he anat perseguint en el món del teatre. Per a mi, quan té sentit el teatre és quan és així: quan un grup o un col·lectiu de persones amb uns valors i amb ganes de compartir alguna cosa i generar un pensament crític s'ajunten per fer nàixer alguna cosa. Quan això ocorre, em sent reconfortat amb la meua infantesa, perquè entenc que és això el que té un sentit i un valor per a mi.

«Escuela 2» ha commemorat recentment el seu 50 aniversari amb una sèrie d'actes i la publicació d'un llibre homenatge anomenat «Tejiendo mariposas». Què et suposa haver format part d'un projecte amb un recorregut històric tan gran?

Una sort. Crec que és fantàstic haver format part d'això. D'alguna manera a Escuela 2 m'han ensenyat a mirar el món i la vida des d'una perspectiva no productiva, entenent que l'objectiu més gran no ha de ser que jo haja de traure un rendiment o aconseguir una sèrie de recursos econòmics a la vida, sinó que el més important és formar persones i posar en valor això, la humanitat, que no s'ensenya enlloc. Llavors, formar part de la història de l'escola i d'aquest repte que varen formar aquests bojos fa cinquanta anys trobe que és un privilegi, la veritat.

Al teatre, com deies, es fa palesa la importància de construir col·lectivament, ja siga a través dels objectes, com és el cas de l'última obra, o entre el mateix equip tècnic i de dramatúrgia. Com d'important és cooperar en un ofici com aquest?

Cooperar, per a mi, és la base d'una manera d'entendre's, d'una manera de trobar un altre cop un nosaltres on trobar-nos, que és el que busquem al final. Volem estar junts i compartir coses, sense voler treure'n profit. Evidentment després hem de viure i llavors hem de fer que aquesta feina siga digna i hem d'aconseguir que es valore i estar sempre del costat de defensar que l'art és una manera de viure i s'ha de poder viure dignament de tot això.

Però crec que el valor que té en si és la trobada, compartir. Trobar-nos en col·lectiu, desenvolupant unes idees i qüestionar-nos el camí fet. Per exemple, en la nostra companyia, «La ruta 40», tenim deu anys de trajectòria i hem evolucionat amb els projectes que anàvem fent. Vàrem començar amb un projecte de text molt clàssic però a poc a poc vam anar veient que volíem fer autors contemporanis. Després també vàrem començar a fer creació. Cada procés creatiu és un aprenentatge i et posa en crisi, en dubte, et fa preguntar-te en quin punt estàs i què vols. Crec que aquest qüestionament continu va bé i enllace amb la pregunta que em feies al principi de l'entrevista al voltant de qui era jo. Doncs soc una persona canviant. Canviant en aquest sentit, en el de no saber i anar descobrint en els processos que és allò interessant i què vull que forme part de mi i dels espais dels quals forme part.

L'obra ha estat girant per diverses ciutats de l'estat espanyol. Fa poc haveu estat a Madrid i també haveu passat per Castelló i València. Fa poc, a més, es va anunciar una representació a Bañuelos de Bureba, el poble on el mestre Benaiges va estar exercint quan el van assassinar. Quina ha estat la resposta del públic?

La resposta ha estat molt emotiva i molt emocionant. D'una banda, les funcions que hem fet per a adults han comptat amb molta gent que ens ha donat les gràcies per posar en valor els mestres i l'ensenyament. Trobe que la de mestre és una professió que està molt poc valorada. Realment és la base de qualsevol societat. Per l'escola tothom passem i creixem.

L'obra té aquesta circumstància peculiar de posar en valor el passat, el present i el futur. Un passat que compartim com a país i que encara no hem curat. Ara fa poc vaig veure la pel·lícula «Argentina 1985» i vaig sortir amb molta enveja del judici que varen poder fer poc després d'haver acabat el període dictatorial. Cada temps i cada geografia no és comparable, però el que és cert és que hi va haver una revisió que et permet connectar amb el passat.

Pots connectar amb el present a través del qüestionament que fa la filòsofa Marina Garcés al principi de l'obra, quan diu que som tots humans i estem aprenent contínuament. El llibre seu «Escola d'aprenents» forma part de la peça en un sentit clau suggerint idees i reflexions. És un text que parla de tot això que ha sorgit al llarg de la conversa i que és preciós. La Marina és una persona meravellosa i ha vingut a veure l'espectacle unes quantes vegades. Això ens connecta molt amb el present de qüestionar-nos.

I podem connectar també amb el futur dels nens, veient-nos com a nens un altre cop, assumint que una altra educació és possible i oferint-nos l'oportunitat d'aprendre els uns dels altres. Això amb els adults crec que ha funcionat molt bé.

Al llarg d'aquesta gira també hem fet funcions per escoles, per adolescents. Això ha estat una experiència brutal, perquè clar, els nens estan amb els seus mestres allà, en aquell espai compartit, i de cop i volta veuen que els protagonistes són ells i també ho és la figura del mestre. M'agrada pensar que l'obra ajuda a fer un exercici d'empatia sobre les posicions d'uns i d'altres i que això ajude a entendre's millor. A més, molts no coneixen la història de la Guerra Civil i el que va ocórrer. Això genera una oportunitat per obrir un diàleg i un debat molt interessant i molt potent. Als col·loquis es nota que s'obrin escletxes que si el professorat ho aprofita, hi ha un potencial molt gran per explicar moltes coses.

Per a mi representar l'obra a València ha significat com una cloenda de tot el camí que he seguit professionalment des que vaig sortir de València fins que he pogut tornar ací amb una obra de teatre, on a més es treballa aquesta temàtica, que estiga representant un mestre, que estiga la meva família, els meus companys d'Escuela 2, els mestres Luiso, Amparito, Míriam, Marisa.... Per a mi ha estat un colofó genial. Vaig marxar per fer teatre i tornar i sent que he pogut tancar una etapa ben bonica.

Sergi Torrecilla.