«Escuela 2»: cinquanta anys teixint somnis

Complir cinquanta anys d'existència d'una escola és, sempre, un motiu de celebració i reconeixement per la seua trajectòria i contribució a l'educació del seu alumnat i a la comunitat que l'envolta. En el cas que ens ocupa aquesta setmana, «Escuela 2» (Paterna, Horta Nord), és un moment, també, per a reflexionar sobre la seua història, la seua evolució i per a establir metes i objectius futurs, però sobretot suposa una oportunitat per a honrar el seu llegat.

Un projecte que troba els seus inicis en la proposta «Ángel de la guarda», una guarderia posada en marxa a la dècada dels anys seixanta per Amalia Martínez i Armando Cervellera per tal d'oferir una altra mirada cap a la infantesa respecte a l'educació que, en ple franquisme, s'oferia a la majoria d'escoles sota la doctrina del nacionalcatolicisme. D'aquest projecte inicial, i després de la sobtada mort d'Amalia i Armando en un tràgic accident de trànsit, els seus fills i filles recuperaren l'esperit inicial i, de la mà dels nous temps polítics, socials i pedagògics que arribaven a l'estat espanyol, fundaren el que actualment és «Escuela 2», una cooperativa d'ensenyament arrelada a La Canyada.

L'escola en construcció. Arxiu Escuela 2.

Per tal de commemorar aquesta fita l'escola ha elaborat, de la mà d'Amparo Hidalgo com a coordinadora, el llibre «Escuela 2: tejiendo mariposas», on es presenta un meravellós recorregut per la història de l'escola i que està amerat amb les reflexions de grans referents de la pedagogia com Paulo Freire i Gonçal Anaia, així com d'antic alumnat i professorat, circumstància que aporta un fet distintiu a l'obra i que fa més palesa que mai aquella dita que afirma que «l'ensenyament que deixa empremta no és el que es fa de cap a cap, sinó de cor a cor».

Al llarg d'aquesta obra es realitza un itinerari, tal com diuen a les seues pàgines inicials, que pretén ser «accessible, visual i facilitador, amb l'objectiu d'incentivar el diàleg memorístic i avivar els llaços emocionals que ha estret la nostra comunitat educativa». Una eina, en aquest sentit, per parar a pensar, tirar la vista enrere i recordar que, encara avui paga la pena, en aquest constant diàleg entre passat, present i futur, agafar-se amb força a paraules com col·lectiu, compromís, cura, equitat, autoorganització, inconformisme i desobediència.

L'acte de presentació del llibre, que es presentarà a l'escola el pròxim dimecres 15 de febrer a les 18:30, serà una magnífica oportunitat per continuar conversant al voltant de la seua història fent-ho, com sempre, a través de les paraules i els records compartits.

Famílies participant a les activitats de l'escola. Arxiu Escuela 2.

La metamorfosi com a metàfora: la importància del recorregut.

«La mariposa recordará por siempre que fue gusano»

Mario Benedetti.

Amb aquest haiku suggereix Joan Marco, membre del Consell Rector de l'escola, que la metamorfosi, a més del conegut procés biològic d'insectes i amfibis, també pot suposar altres maneres d'entendre-la, més metafòriques, com les que experimenten les persones i les organitzacions al llarg de tota una vida. «Escuela 2 va nàixer com a altra escola, amb altre nom i en altre temps, i fou en aquella escola on va prendre forma una idea que ha estat present durant els cinquanta anys que celebrem avui» reflexiona Joan. Cinquanta anys de vida que han suposat treballar de la mà en un projecte basat en la cooperació, la inclusió, la solidaritat i el respecte.

Tot va començar al bosc de La Canyada (Paterna, Horta Nord) quan dos mestres de la meitat del segle passat, Amalia i Armando, varen somiar amb altres formes de «guardar» i «custodiar» la infància. Tal com recorda Sara Cervellera, «els nostres pares, Amalia Martínez i Armando Cervellera, ambdós mestres, forjats per un caràcter emprenedor i valent, varen decidir en els anys 60 iniciar un nou repte en la seua experiència docent, aquesta vegada com a empresaris de l'educació, amb un nou projecte ambiciós i nou, la creació d'un Jardí d'Infància als afores de València». Armando ja tenia experiència com a empresari d'haver creat un dels primers centres privats de la comarca, el Colegio Academia Luis Vives. El nou projecte, sota el nom «El Ángel de la Guarda», es va ubicar a La Canyada, una zona residencial d'estiueig que, en aquell moment, estava començant un marcat creixement demogràfic.

L'estat espanyol s'havia integrat a la UNESCO l'any 1955, una fita que portaria associada una major obertura ideològica i un procés de modernització en alguns sectors de la població. En aquest context sorgeix el projecte d'aquesta escola, amb l'objectiu d'integrar una visió pedagògica moderna en línia amb altres iniciatives privades que intentaven donar resposta a una societat en un procés de modernització al qual se sumava també la incorporació de la dona al món laboral. En aquells anys, les guarderies i els diferents espais dedicats a l'Educació Infantil depenien del Ministeri de Sanitat, i la Llei d'Ensenyament (1945) tan sols dedicava dos articles, on es regulava que el professorat havia de ser exclusivament femení i es prohibia l'educació mixta, excepte en casos on la ràtio no ho permetera.

«Ángel de la Guarda», amb una ferma voluntat d'expandir els horitzons pedagògics ja oferia, en la seua publicitat, tal com recorda Amparo Hidalgo, «places mixtes per a l'alumnat, des dels dos fins als set anys, tal com recorden al llibre. Fou una clarividència que revelava les intencions de continuïtat que Amalia i Armando tenien sobre el progrés de l'Escola. Es varen anticipar també a les novetats que s'estaven cuinant en la legislació, i que apareixerien recollides, temps després en la Llei General d'Educació de 1970, amb la «famosa EGB».

Amalia Martínez i Armando Cervellera. Arxiu Escuela 2.

La guarderia es va inaugurar, finalment, el 30 de setembre de l'any 1967, però malauradament, sis mesos després de la inauguració, Amalia i Armando varen morir en un tràgic accident de trànsit, deixant orfes tant al projecte com a Sara, Armando, Luiso i Amparo, que varen haver d'abandonar la llar familiar i començar a viure per separat amb diferents membres familiars. Enfront d'aquesta situació, els familiars es varen comprometre a conservar el llegat de la guarderia «Ángel de la guarda» fins que els quatre germans foren majors d'edat i pogueren decidir el futur de l'escola. Així, i gràcies al treball i l'ajuda, sobretot, de Sara Fernández, l'àvia materna de la família (qui havia estat, conjuntament amb el seu company Fausto Martínez, dos persones rellevants en l'àmbit de l'educació als anys de postguerra), el projecte va continuar cap avant. «L'àvia, Doña Sara, era una dona de gran fortalesa, valenta, amb tota una història a l'esquena i, malgrat els seus anys, va decidir posar-se al capdavant del projecte amb l'objectiu de poder llegar-lo als seus nets i netes. I allí va estar al peu del canó fins a la seua mort» rememora Amparo Hidalgo.

Luiso Cervellera, des de la seua reflexió, aporta: «No crec en el destí, però... que moriren els nostres pares al poc d'inaugurar l'escola, que la nostra àvia Sara es fera càrrec de l'escola per tal de deixar-nos el llegat dels nostres pares, i visquera prou per a poder deixar-ho en les nostres mans... és molt, però que a més els quatre germans assumírem el repte, i així fins avui, és moltíssim». La responsabilitat, el compromís i la il·lusió vers el projecte que varen iniciar el seu pare i la seua mare va fer que els quatre germans volgueren ser mestres, assumint la gestió del centre l'any 1978 portant a terme, a més, una renovació de les idees pedagògiques que va provocar l'evolució des d'un centre clàssic a una proposta de màxima obertura i participació. La metamorfosi estava en marxa.

Espai d'esbarjo de l'escola. Arxiu Escuela 2.

Cooperar per créixer: el naixement d'«Escuela 2».

«El que no és possible ni tan sols, és pensar a transformar el món

sense un somni, sense utopia, sense projecte»

Paulo Freire

Inicis dels anys vuitanta. L'estat espanyol estrena la seua recent democràcia. Els somnis per construir un nou món més just i democràtic, molts anys soterrats i silenciats, es van recuperant amb aire fresc. Les ànsies de transformació social i política irrompen amb força i, per primera vegada en molt de temps, reconquerir les llibertats i recuperar el temps perdut de quaranta anys de dictadura ja no es veia solament com un somni sinó una possibilitat real.

Tal com hem recuperat en diversos articles a «Territori Educatiu», els moviments socials (sindicats, associacions de veïnat, partits polítics i moviments de renovació pedagògica) emplenaven els carrers i els locals. Hi havia moltes raons per les quals treballar, un futur per construir. En aquest sentit, en l'àmbit pedagògic, des dels anys seixanta, sota la cobertura d'entitats institucionalment legals, havien anat sorgint associacions com Lo Rat Penat, el Col·legi de Llicenciats de València, l'Associació per a la Correspondència i la Impremta Escolar (ACIES) o l'Escola d'Estiu del País Valencià. Moviments que juntament amb la influència del sector d'empreses d'economia social, com Mondragón, portaren al naixement de les primeres escoles cooperatives valencianes, com La Masia, La Nostra Escola Comarcal, Gavina o Les Carolines. Iniciatives que varen servir de referència per a la creació de moltes altres, entre elles, Escuela 2.

Aconseguida la majoria d'edat, els germans majors Sara i Armando es feren càrrec de l'escola. A més del paper que a poc a poc varen anar assumint els quatre germans, al llarg del llibre es destaca la figura d'Amparo Ayora, molt vinculada a la família Cervellera Martínez, qui va formar part de l'escola fins a la seua jubilació. Al començament, a més, els vincles d'amistat determinaren la formació del nou equip. Així, va entrar al projecte Pepe Santafé, amic de joventut d'Armando. Conjuntament formaren un equip determinant que va donar els primers passos per construir el que avui és l'escola: una escola alternativa i que tinguera ben present l'àmbit de l'expressió artística i creativa.

La figura d'Armando va ser clau per al desenvolupament de l'escola, tal com recorden al llarg del llibre el seu germà i les seues germanes. «Dels quatre germans, Armando era el més compromès políticament. Ell va veure al projecte 'Ángel de la Guarda' l'oportunitat de construir una proposta alternativa. Una personalitat amb molta força i les idees clares. Amb una capacitat especial d'implicar i confiar en les persones, i saber que no li anaven a fallar» recorda Luiso.

Per tal de fer possible el projecte de la nova escola i superar l'etapa de l'escoleta infantil, era indispensable convèncer a les famílies que, una vegada acabada la fase de preescolar, deixaren els seus fills i filles en l'escola per tal de continuar amb l'EGB. Una decisió arriscada, recorden, tractant-se d'un projecte nou per experimentar i en mans d'un grup de joves sense experiència. A més a més, calia sumar la dificultat de no comptar encara amb l'autorització per poder impartir EGB. Per tal de poder aconseguir-la, era indispensable construir noves aules, i això suposava necessàriament una inversió econòmica, que sols no podien abordar.

Per sort, un grup de famílies varen confiar amb l'equip i amb el projecte, i el van recolzar en tots els fronts que hi havia per davant: finançament, construcció de noves aules i negociacions amb l'Administració. Tal com recorda Julio Montes, pare de Julio i Marisa, antic alumnat de l'escola: «els vàrem proposar que demanaren un crèdit i que tots nosaltres els hi avalaríem personalment. El crèdit es va aconseguir i fou l'espenta decisiva perquè Escuela 2 poguera desenvolupar el seu projecte». El paper de les famílies, així, va esdevenir clau. «Sense aquestes famílies pioneres, sense la seua confiança, la seua participació en els problemes i en les solucions, segurament el projecte d'Escuela 2 no haguera estat possible» afirma Luiso.

Les famílies han estat i són part essencial de l'existència de l'escola. Aliades imprescindibles en el desenvolupament del projecte d'«Escuela 2». Una aliança que es va anar teixint durant els primers anys en dissabtes de paella, llargues vesprades d'assemblees, cafè i coca de llanda, en un clima de confiança i empatia col·lectiva. Tal com reflexiona Amparo Hidalgo: «treballar per una escola democràtica portava implícit també el desenvolupament d'actituds i valors democràtics. Sent aquesta una part essencial en el desenvolupament del nostre projecte educatiu, i ho hem fet, no des d'actuacions extraordinàries, sinó en el dia a dia, a través d'experiències participatives i col·laboratives». Un dels grups de treball que més destaquen és el Seminari de Renovació Pedagògica que feien, als seus inicis, els dijous durant el capvespre. Aquesta cita setmanal suposava un clar exemple de com s'estava construint l'escola, amb la participació de totes les parts implicades en el bon funcionament de l'escola. Allí, tal com recorden al llibre: «no deixaren de ser recurrents, entre altres assumptes, la preocupació sobre la llibertat dels xiquets i el seu fins aleshores, o l'autoritarisme i la disciplina. Temes que en aquells primers moments ens provocaven inseguretats i no estaven del tot exempts de contradiccions».

Posar en marxa una escola amb aquestes particularitats necessitava un model d'empresa diferent. Un projecte que agrupara a persones amb compromís, entusiasme i amb la iniciativa i la capacitat, al mateix temps, d'assumir a parts iguals triomfs i fracassos. Un model, en definitiva, on el projecte educatiu i l'empresarial estigueren estretament lligats i impregnats dels mateixos valors: els del cooperativisme. Tal com queda reflectit al llibre: «la creació d'una cooperativa de treball associat ens comprometia al mateix temps en el desenvolupament dels principis cooperatius i en la seua unitat d'acció, aprenent cada dia a resoldre el dilema de sentir-nos com a sòcies i treballadores, com administrats i administradors. En desembre de 1983 formalitzàrem l'inici del nostre viatge com a cooperativa, impulsats per la força i confiança que ens donava ser un grup que compartia els mateixos ideals i portant com a guia els seus principis i valors. Un camí on la capacitat de superar les dificultats forjara els nostres vincles i la visió de nous horitzons fora assumida com una oportunitat d'aprenentatge i transformació. Els germans Cervellera aportaren el patrimoni heretat dels seus pares venent, amb un valor gairebé simbòlic, terrenys i edificis a la Cooperativa». La constitució es va dur a terme l'any 1983 per huit sòcies. Sis anys després van aconseguir el concert educatiu i, amb l'arribada de la LOGSE, van incorporar la Secundària i les unitats específiques d'Educació Especial.

Activitats d'esbarjo. Arxiu Escuela 2.

La importància de prendre partit: una aposta per atendre la diversitat. 

«El clima afectiu és la condició per aprendre continguts d'ensenyament, però el seu valor no acaba ací. Perquè aquest mateix clima afectiu és, a més, una font d'adquisició d'hàbits positius i un constant exercici de pautes de comportament; solament s'aprèn a ser solidari en ambients de solidaritat, a no adoptar conductes repressives en ambients en què la repressió és nul·la». Aquesta és una de les reflexions que apareixen destacades al llarg del llibre per part de Gonçal Anaia, un dels referents de la renovació pedagògica arreu de l'estat espanyol. Una màxima que des d'«Escuela 2» l'han tinguda ben present des dels seus inicis posant al centre del seu projecte educatiu l'atenció a la diversitat.

Aquest camí pioner agafa encara més valor tenint en compte el context en el que varen començar, on els mots «integració», «inclusió» o «atenció a la diversitat» no estaven a l'ordre del dia. Tal com afirmen al llibre: «per principis estàvem en contra de la segregació i a favor de normalitzar la vida per a les persones amb discapacitat. Acceptar-les era allò natural per a nosaltres, allò coherent (...). Atrevits o ingenus, és possible, però finalment afortunats per haver posat per davant el compromís i defensat amb fets allò en què crèiem, encara a risc de rebre crítiques, possibles sancions o inclús la pèrdua del concert».

Arribada de l'alumnat a l'escola als seus inicis. Arxiu Escuela 2.

Aquesta feina i aquesta voluntat de posar el cos allà on faja falta ha estat molt ben valorada. José Giménez, tècnic d'Educació de l'Ajuntament de Paterna, afirma que des de la primera vegada que va entrar a l'escola «va advertir una espècie de vertigen estimulant. Vaig descobrir aleshores eixe espai per a viure'ns juntes i junts amb alegria, amb una visió inconformista i afortunadament incòmoda. Ha estat des del principi per mi un referent, un horitzó». Ana Gómez, antiga mestra de l'escola, recorda que «el que més ressaltaria del projecte d'aquesta escola és el constant inconformisme pedagògic de l'equip que duu a aconseguir una renovació pedagògica perpètua. La investigació, la formació, l'intercanvi d'experiències amb altres comunitats, l'assaig-errada, l'ossada valentia de no tenir por a equivocar-se fa que el projecte d'escola estiga sempre de rabiosa actualitat».

Gràcies a aquesta mirada i a aquesta necessitat d'ampliar horitzons contínuament, des de l'escola varen apostar per créixer i diversificar la seua proposta empresarial emprenent noves aventures de la mà de l'alberg «La Surera», un projecte d'educació ambiental que va estar impulsat per Amparo Cervellera l'any 1994. «La Surera» va ser una nova cooperativa situada a la localitat d'Almedíxer (Serra d'Espadà) creada sota els mateixos principis i valors que havien guiat el camí de l'escola. Tal com s'assenyala al llibre: «el projecte es va desenvolupar vinculat a la vida de poble i el seu entorn, posant en marxa diferents activitats de divulgació, amb l'objectiu de ser dinamitzador del medi rural. «La Surera» va ser un referent important d'Educació Mediambiental».

«La Surera», finalment, va seguir el seu camí i encara a dia d'avui, afortunadament, segueix en marxa gràcies a la feina d'altres persones que han impulsat la seua activitat a les mateixes instal·lacions. De fet, tal com aporta Amparo Cervellera, alguns antics alumnes d'Escuela 2 estan vivint, actualment, a Almedíxer «participant en l'impuls d'un desenvolupament sostenible del poble que va acollir aquest projecte. És un fruit preciós. Sembla que aquell projecte que ja no pertany a la cooperativa està latent i, d'alguna manera, viu per a la nostra comunitat».

Aquesta fita dona compte de la voluntat de cooperar entre els i les membres que formen i han format part d'«Escuela 2». I és que al llarg de tota la seua història sempre han tingut un paper actiu en organitzacions com la Federació Valenciana d'Empreses Cooperatives de Treball Associat (FEVECTA), la Unió de Cooperatives d'Ensenyament Valencianes (UCEV) o AKOE Educació, entitats que representen al moviment cooperatiu a diversos espais i que estableixen interlocució amb altres agents educatius, Administració Pública, partits polítics i organitzacions sindicals i empresarials.

Aquest és el llegat que ens deixa l'experiència d'«Escuela 2»: aprendre a comprometre'ns i a baixar del tren i fer el camí caminant, a poc a poc, sense pressa. A escoltar i a reconstruir l'esperança a través del treball col·lectiu i del compromís social, assumint que l'espai de l'aula i l'escola són una trinxera, un espai de lluita i de resistència, però que no són els únics, ni els més grans, ni els millors. Són, simplement, uns espais excepcionals que ofereixen un temps, un temps fora del circuit ràpid, del fet efímer i que ajuden, sobretot, a construir un món millor. Perquè tal com ens recordava Alfred Ramos, mestre i investigador Freinet: «cal canviar l'escola per a canviar la societat».

Alumnat divertint-se, dècada dels anys vuitanta. Arxiu Escuela 2.

Més informació:

- Espai web «Escuela 2»: http://www.escuela2.es/

- Perfil Instagram «Escuela 2»: https://www.instagram.com/escuela2coopv/

- Espai web «La Surera»: https://lasurera.org/