«Una escola que enamora»: 50 anys de «La Nostra Escola Comarcal»

«La Nostra Escola Comarcal», cooperativa d'ensenyament ubicada a la localitat de Picassent (Horta Sud), ha complit i celebrat recentment el seu primer mig segle de vida, un camí que compta amb una forta trajectòria consolidada dins del món de l'ensenyament valencià. El seu procés continu de desenvolupament al llarg d'aquestes darreres dècades, que l'han convertida en una referència no solament en l'àmbit local sinó també estatal i internacional, no s'entén sense el treball pioner de defensa de la llengua i promoció dels valors cooperatius que varen portar a terme un xicotet grup de militants vinculats a moviments cívics i polítics de caràcter cristià a les acaballes del règim franquista i que assentaren les arrels del fecund moviment cooperatiu valencià modern.

Aquest grup, vinculat majoritàriament a l'organització «Joventut Agrícola i Rural Catòlica» (JARC), va emmirallar-se amb el moviment cooperativista basc nascut de la mà del sacerdot José María Arizmendiarrieta a la localitat guipuscoana de Mondragón. A través d'aquesta experiència d'intercooperació formativa, cultural i empresarial que sintetitzava el seu esperit a través de la màxima «per a democratitzar el poder, cal socialitzar el saber», varen poder imaginar nous horitzons que, fins aleshores, ni tan sols arribaven a albirar. Un dels projectes que varen ajudar a posar en marxa fou el d'una escola on poder oferir als seus fills i filles una educació diferent, arrelada al medi i en la seua llengua materna: 'La Nostra Escola Comarcal'.

Aquesta setmana recordem els inicis de l'escola i ens endinsem a descobrir els trets diferenciadors que la converteixen en «una escola que enamora», tal com diuen al lema escollit per tal d'acompanyar la commemoració del seu cinquanté aniversari. De la mà d'Imma López, Roser Martínez, Pilar Gómez, Albert Taberner, Laura Pastor, Herminieta, Clara Jiménez, Carla Carrió, Empar Aguado i Raül Serrador celebrem el seu mig segle d'existència amb la satisfacció d'haver construït un projecte cooperatiu, arrelat al territori i que basa el seu quefer diari en la participació activa tant de l'alumnat com de les famílies en el funcionament de l'escola.

Logo 'La Nostra Escola Comarcal'.

El començament d'un somni.

«La Nostra Escola Comarcal naix en un context polític i social molt determinat» recorda Albert Taberner, «era el final de la dictadura. El centre naix com un acte de rebel·lia contra l'escola franquista, que estava absolutament fora de la realitat, tot i que també hi havia alguns mestres magnífics a l'escola pública. L'escola del nacionalcatolicisme era una institució autoritària, que havia fet fora la llengua del país, que ignorava el territori i els seus pobles. Davant d'eixa situació, un grup de pares i mares digueren 'fins ací', i es varen plantejar un altre tipus d'escola per als seus fills i filles».

Després de l'escola «Tramuntana», projecte nascut l'any 1968 a Torrent i pionera en l'ensenyament en valencià (actualment, després de ser refundada, es troba a Museros sota el nom de «La Masia»), «La Comarcal», tal com la coneixen col·loquialment, va esdevenir el següent projecte d'escola renovadora i plenament en valencià que va existir al nostre territori, amb una vessant fortament reivindicativa de l'espai territorial de les comarques i apostant per la propietat col·lectiva de l'escola per les mateixes famílies, i naix en un principi com una cooperativa de mares i pares.

Inicis de la 'Nostra Escola Comarcal'.

En què es concretava aquest projecte acabat de nàixer? En paraules de Pilar Gómez: «el nostre desig era el de construir una escola diferent per als nostres fills: a l'aire lliure, autosuficient, autoorganitzada i que fora molt respectuosa amb la llengua i amb el medi ambient. En el meu cas, era una cosa que valorava molt perquè com a mestra de l'escola pública, que havia rodat per tot el territori, sentia que em faltava alguna cosa. Des d'un inici el projecte de l'escola el sentia com a meu, a mi m'atreia molt». Roser Martínez, en aquest mateix sentit, afirma: «teníem molta il·lusió però no sabíem per on començar. Totes les novetats que ens arribaven de l'àmbit pedagògic ens cridaven molt l'atenció. Recorde el primer any que vàrem començar l'escola, l'any 1973. Al principi estiguérem a Villa Carme (Catarroja) mentre acabaven l'edifici de Picassent. Tant en aquest primer emplaçament com en el definitiu a Picassent, només eixir de l'edifici et trobaves enmig de la natura, els xiquets estaven en plena llibertat. Els seus ulls no paraven de mirar embriagats a tot arreu. Sentíem que, per a estar començant, el que estàvem fent ja pagava la pena».

L'amor i l'estima per fer una escola oberta que obrira la ment de l'alumnat i que acompanyara el creixement tant de l'alumnat com de les seues famílies sempre des d'una mirada crítica al seu entorn estaven ben presents des d'un inici. «En un principi primava més la vessant política que les metodologies renovadores, ja que aquestes varen anar arribant a poc a poc a mesura que nosaltres anàvem aprenent» recorda Albert, circumstància que varen anar compensant gràcies als diferents espais formatius que varen visitar i d'altres dels quals en formaren part. «Recorde amb molta estima l'Associació de Mestres Rosa Sensat a Catalunya i els cursos que féiem allí. També recorde Marta Mata, excel·lent mestra. Allí se'ns va obrir un món desconegut totalment, i on tot el que deien ens interessava. I ací també, a les Escoles d'Estiu del País Valencià, organitzades pels Moviments de Renovació Pedagògica i pel Colegio de Licenciados de Pedagogia de la Universitat de València. També estava el Grup Freinet valencià. Allí estàvem sempre nosaltres» aporta Roser.

La 'Nostra Escola Comarcal' participat en la Trobada d'Escoles en Valencià.

L'afecte com a base i motor de l'aprenentatge.

«Una escola naix, ensenya, aprén, observa, s'expressa, i arrela...». Així descriu Vicent Pardo, antic mestre, el procés de creixement de l'escola al llibre commemoratiu del vinté aniversari de «La Comarcal». Aquesta descripció, que juga metafòricament amb cadascuna de les fases de creixement i evolució que segueix un organisme viu al llarg de la seua vida, ens ajuda també a comprendre el procés de creació i maduració del projecte educatiu de l'escola.

En aquest sentit, les primeres dues dècades varen ser claus. Tal com recordaven Roser i Albert, els primers moviments i les primeres inquietuds amb les quals es varen posar mans a l'obra per fer realitat «una escola diferent» varen nàixer més de la necessitat d'oferir una alternativa a l'escola del règim (gris, obscura, recta, sancionadora) que de la convicció ferma d'apostar per una sèrie de metodologies pedagògiques en concret. En aquest sentit, es podria definir l'esdevenir pedagògic inicial de l'escola «des de l'eclecticisme», tal com afirma Roser durant la conversa. Una reflexió que comparteix Vicent Pardo: «tot i que la influència del mètode Freinet fou clau, l'escola es pot qualificar d'eclèctica. Tanmateix la majoria de treballs eren de manipulació i l'aprenentatge mitjançant el text lliure tenia una importància fonamental. A més, no hi havia massa llibres en la nostra llengua i calia improvisar a tothora; la majoria dels materials eren d'elaboració pròpia i a les aules hom feia un abundant ús de diferents mitjans d'impressió (impremta, vietnamita, coca de gelatina, màquina d'alcohol i, per fi, ciclostil)».

Recollint aquest món de simbolismes que proposa Vicent, a l'escola apareixen dos elements clau a l'hora de definir el seu quefer diari: l'espai i la ubicació. «Les aules es beneficiaren d'aquest ambient, vivíem oberts a l'espai que ens envoltava - el medi físic i natural - i dedicàvem molt de temps a conèixer-lo, obert als xiquets i xiquetes, a la seua expressió i a qualsevol opinió (l'assemblea era l'activitat més important, sens dubte)» afirma Vicent. Una mirada que també comparteix Laura Pastor, antiga alumna de l'escola. Al respecte, afirma: «una de les coses més boniques és el tema de l'espai, de com els espais parlen, i en el cas de 'La Comarcal' crec que cada racó té moltíssims records. Pots nomenar el joc que feies a la garrofera, les converses que tenies en segons quins llocs, la mestra i l'activitat que vares fer. Re-caminar 'La Comarcal' és tornar a reviure tot això. Crec que això és una vivència impagable».

Herminieta i el seu equip a la cuina de la 'Nostra Escola Comarcal'.

Pilar s'emociona, i des del somriure còmplice afig: «és cert, tenim la sort de tenir un entorn com el que tenim. Si volíem estudiar arbres, se n'anàvem pel camp a buscar-ne. També estaven la granja d'animals i els campets, a través dels quals féiem els quaderns del medi. Recorde també amb molta estima l'elaboració del 'FULL', que abans s'enviava cada setmana a les famílies. Ens dividíem per grups i, primer de tot, plantejàvem a la pissarra un esquema d'allò que havíem fet durant la setmana. Després anàvem redactant els textos i elaborant dibuixos per tal d'acompanyar els textos. La classe es convertia pràcticament en una redacció d'un periòdic! Totes aquestes activitats tenien molt de valor».

Aquesta petjada i el foment de l'ús de metodologies que faciliten processos d'aprenentatge significatiu ha continuat any rere any. Ho certifiquen Empar Aguado, Clara Jiménez i Carla Carrió, mestres actuals de l'escola, que s'incorporen a la conversa: un dels eixos claus del treball diari al centre és la vivència de l'afecte com un motor clau per tal d'aconseguir un aprenentatge significatiu. En aquest sentit, tal com afirmen al seu espai web, a l'escola treballen per construir relacions basades en l'afecte, l'autonomia i la confiança com a elements que han d'orientar la intervenció educativa i que puguen ajudar a establir relacions de qualitat, sanes, satisfactòries i necessàries per a aconseguir el desenvolupament desitjat.

«Una de les coses que més valore és l'amabilitat de l'escola» recorda Laura, que reviu el moment en el qual va deixar 'La Comarcal': «arribes a l'Institut (en el meu cas, a més, a la ciutat de València, en un ambient molt urbà), i de sobte els espais me n'adone que eren hostils i que eixa familiaritat que tenia l'escola ja no estava: la manera de parlar-nos, el tracte, el xicotet gest de cura. I poder haver viscut tot açò enmig de la natura, per a mi ha estat fonamental».

«Justament això és el que ha de tenir un bon mestre», interromp Albert: «en la meua opinió ha d'estimar els xiquets, a tots per igual. I també ha d'estimar l'educació i el tros de terra en què viu. Nosaltres a través dels herbaris coneixíem el nom de les plantes, féiem l'hortet, teníem el galliner, adobàvem les olives que arreplegàvem, féiem sabons,... No podem estimar el nostre lloc al món si no el coneixem! L'escola des del principi ha sabut acompanyar als xiquets i a les famílies, ha intentat traure el millor d'ells. Hem tingut èxits i fracassos, però eixa voluntat no l'hem perduda mai».

Traure el millor de l'alumnat i no deixar ningú darrere. Aquesta premissa continua, avui dia, com una referència clara en el treball diari de l'escola. Carla, psicòloga i orientadora del centre, diu: «he pogut viure prèviament altres realitats laborals i puc confirmar que aquesta escola és diferent. No sols és una escola sinó una forma de vida. Amb la nova llei, la LOMLOE, ara venen moltes coses al voltant de la programació per competències. I ací a l'escola la veritat és que no ens ve de nou, ja treballàvem així des de fa molts anys. La sensació és que sempre anem per davant del que es vol inculcar a totes les altres escoles. Des de la vessant del gabinet de l'escola, la veritat és que sempre trobe que els companys ho posen tot molt fàcil, treballen al 300%. I no sols és una qüestió de rendiment sinó també de forma de ser. El lema 'Una escola que enamora' no són paraules soltes, és totalment cert».

Moments de l'entrevista per a 'Territori Educatiu'.

L'escola com a llar: educar en i per a la tribu.

Una escola i un projecte educatiu també se sostenen gràcies a aquelles persones que moltes vegades no solen comptar amb el reconeixement que mereixen però que sense elles tot es pararia. En el cas de 'La Nostra Escola Comarcal' un nom ressona per sobre la resta: 'Herminieta' la cuinera. El record de la seua cuina casolana i les seues olors, així com el fet de treballar sempre amb aliments de proximitat i de temporada són el reconeixement que l'espai de menjador ha estat, sempre, un element més del projecte educatiu de l'escola.

«Vaig entrar a treballar a La Comarcal l'any 1977» recorda 'Herminieta', «i vaig estar treballant al voltant de vint-i-quatre anys. He treballat molt a gust ací en aquesta escola, amb els companys i les companyes, els xiquets... I quan acabava de la cuina pujava a l'autobús a portar-los a casa. Tinc mil històries i anècdotes que m'han fet viure l'escola de manera molt especial. També anava a les acampades, en tinc molt bons records. He arribat a anar fins a França a guisar a l'alumnat!».

Col·locant la pedra a l'entrada de la 'Nostra Escola Comarcal'.

«De vegades sembla que la resta de personal d'una escola no tinga res a veure en l'educació dels nostres alumnes, però amb Herminieta i el seu equip ho teníem clar: eren cuineres, eren mares i eren mestres. Les cuineres també eren mestres, perquè al final l'educació és el resultat de moltes interaccions. Allò que diuen que 'educa la tribu', elles eren part de la nostra tribu. El paper que es feia i que avui continua és imprescindible» aporta Albert. Imma, en la mateixa línia, afirma: «nosaltres mai hem concebut l'escola sense la tribu. Sempre ha sigut un principi de l'escola fer el menjar casolà i això s'ha mantingut durant els anys. Avui encara continua amb Sergio i el seu equip. No concebem no comptar amb aquest personal a l'hora de prendre qualsevol decisió sobre l'escola. Inclús amb la gent dels autobusos. Ara, per exemple, amb el Pla Lector, promovem que els mateixos conductors vinguen a llegir als xiquets a l'etapa de Primària. Això ho hem arrossegat gràcies a tots vosaltres que vàreu iniciar aquest projecte».

Carnestoltes a la 'Nostra Escola Comarcal'.

D'allò local a allò global: el procés d'internacionalització de l'escola.

A «La Nostra Escola Comarcal» el concepte d'allò local i allò global s'entremescla constantment. Sembla estrany en un primer moment, ja que les primeres referències de l'escola normalment són la llengua i la referència comarcal. Res més lluny de la realitat, tal com afirma Raül Serrador, professor de Secundària i encarregat del projecte d'internacionalització de l'escola: «de vegades en escoles com aquesta, i en altres cooperatives amigues, se'ns titlla de 'localistes' i de referenciar-nos només en un territori xicotet, i és tot el contrari. En tot cas, aquest localisme et serveix per a entendre millor altres cultures i sobretot territoris i cultures on tenen una situació lingüística com la nostra». «Estimar el territori, la llengua i la cultura mai ho hem viscut des d'una lògica o mirada excloent. Mai» aporta Albert.

Horts a la 'Nostra Escola Comarcal'.

Raül, que no portava idea d'acabar treballant com a professor de llengua, va arribar a l'escola el curs 1995/1996. «Estava la idea d'eixir, de fer coses fora, i això casava molt bé amb la meua idea i el meu perfil. Va ser una connexió, un idil·li que va funcionar molt bé. Crec que una cosa que han fet els intercanvis ha estat obrir l'escola». Aquesta voluntat, que es va materialitzar amb la realització d'intercanvis entre l'alumnat de l'escola amb centres de països com Alemanya, Polònia, Noruega, França i Països Baixos ha suposat una eina diferencial a l'hora de valorar les llengües i la diversitat cultural que hi ha arreu del territori europeu. Al respecte, afirma: «a través dels intercanvis he vist la implicació de les famílies i és emocionant. Organitzar un intercanvi suposa molt d'esforç, però al final és molt dolç i molt emotiu. Es creen uns lligams impressionants. Els intercanvis suposen obertura en tots els sentits, posar en pràctica la interculturalitat i conèixer altres llengües. Es tracta de portar la realitat a l'escola. Són projectes amb un aprenentatge significatiu. Ja portem quasi trenta intercanvis i després de tantes generacions continua emocionant-me cada projecte».

Com valora l'alumnat, el professorat i les famílies que venen d'altres països a fer els intercanvis el model d'escola de 'La Nostra Escola Comarcal'? «Hi ha una activitat que fem amb els alumnes que venen d'intercanvi: una gimcana de descoberta de l'escola. Els alumnes, dividits en grups i amb una sèrie de qüestionaris per respondre, van descobrint coses de l'escola, com per exemple, qui és l'autor de 'La pedra', l'escultura que hi ha a l'entrada del centre. Després de l'activitat sempre els demanem que descriguen l'escola en tres paraules, i quasi sempre solen eixir paraules com 'multicolor', 'sorollosa' i 'molt viva'. Hi ha un sentiment d'enveja de veure com es treballa ací. A més, també és positiu per als nostres alumnes perquè si ho comparteixen amb companys de fora, ells mateixos valoren més la nostra identitat i els nostres trets culturals. Moltes vegades em diuen que és la primera vegada que veuen l'Albufera, o la ciutat de València, d'aquesta manera».

Albert Taberner i Vicent Andrés Estellés a la 'Nostra Escola Comarcal'.

Una vertadera escola de famílies.

La importància de les famílies dins del projecte de l'escola ha estat fonamental. «La Comarcal és el millor projecte que he conegut d'escola de pares i mares (...). En un primer moment, allò era pura militància de les famílies, d'anar a plantar els pins, anar a pintar les parets... tot ho van fer les famílies» ens contava a 'Territori Educatiu' Carmen Agulló, professora d'història de l'educació de la Universitat de València, en una entrevista sobre els orígens del cooperativisme educatiu valencià. En aquella conversa també recordava com s'estructurava la feina i la presa de decisions: «per exemple, abans de decidir que el laïcisme fora un dels eixos de treball de l'escola, llegien i es passaven lectures, feien tertúlies i les comentaven. Tot el que diuen ara tertúlies dialògiques i tot això, ja es feia abans de fundar aquesta escola. És a dir, no és una escola que naix ja amb uns principis sinó que els que la formen els van discutint. És a dir, es crea i es construeix a partir de la discussió».

Acampada a la 'Nostra Escola Comarcal' i la visita del pirata Pataxula.

«Una de les iniciatives que es varen establir pràcticament des d'un inici fou l'escola de famílies, un projecte que sempre ens han agraït moltíssim perquè des del principi hem fet formació de tota mena, sobre emocions, sexualitat, participació... sempre hem estat al capdavant pel que fa a formació en temes referents a la llibertat, la igualtat i la cooperació» reflexiona Imma. Un treball de complicitat que, des dels inicis de l'escola, ha tingut continuïtat. «Ací, al principi, per tal de tirar endavant l'escola, hi havia comissions de tot: econòmica, organitzativa, de famílies, de pati, de fons de compensació (per tal d'ajudar a les famílies que no podien finançar l'escolarització dels seus fills)» afig Pilar. Una manera, en definitiva, de viure i fer cooperativa de manera activa i on els valors de la democràcia, de la cooperació, de la solidaritat, de l'estima per la llengua, el territori i la cultura marcaven tots els eixos d'actuació.

L'escola, que va nàixer com una cooperativa de pares i mares, al cap de pocs anys es va plantejar que l'equip de treball havia de ser també part de la cooperativa, una decisió que en cap moment tractava de reduir el protagonisme de les famílies sinó facilitar la gestió del dia a dia garantint, així, mantenir la seua essència en el futur. «El plantejament de passar a ser una cooperativa mixta va sorgir a partir de veure com les famílies venien i anaven després de l'escolarització dels seus fills, però que els mestres continuaven» explica Imma, i continua: «era una manera de garantir i sostenir la continuïtat del projecte educatiu de l'escola. I m'agradaria destacar que va haver una connivència en aquest sentit per part de les famílies i del col·lectiu de treballadors de l'escola a l'hora de caminar conjuntament en aquesta direcció».

Moments de l'entrevista per a 'Territori Educatiu'.

Un present i un futur ple d'esperança.

Cinquanta anys després, «La Nostra Escola Comarcal» afronta un present ple de reptes on ha de consolidar el creixement viscut en les darreres dues dècades, quan va començar a doblar línies, tant en nombre d'alumnes com de professorat. Una vegada aconseguida aquesta fita, quines són les passes que cal donar? Obrim la paraula.

«Nosaltres encetàrem un procés, i ara la tasca ha de ser la de continuar sent una escola capdavantera en l'àmbit progressista. Cal seguir en la mateixa línia. Sobretot cal continuar creient en les persones i amb la fórmula cooperativa» reflexiona Pili. Imma, en la mateixa línia, afig: «ara cal continuar creixent des de la humilitat. Realment no arribem a valorar del tot la gran imatge que té l'escola fora d'aquestes portes. I això és perquè som molt humils. Hem de continuar creixent així, però també tenint clar que el nostre projecte emmiralla a molts altres».

Vicent Palacios, pare i antic president de la cooperativa, donant compte del seu pas i la seua vivència a l'escola, diu: «ja fa quaranta-vuit anys que em vaig enamorar de l'escola. La història meua i de l'escola és una història de fidelitat. Cada dia tinc la sort de vindre a l'escola a portar als meus nets i és una satisfacció immensa. Comprove que hi ha molts casos de segona generació de l'alumnat. Eixa és per a mi la millor prova de la qualitat de l'escola. Crec que l'escola s'ha consolidat molt bé. Ara un dels reptes és afermar el projecte i no sé si créixer més quantitativament, però sí continuar incidint en el creixement qualitatiu».

Acte commemoratiu de la 'Nostra Escola Comarcal'.

«Crec que el futur cal deixar-lo obert a tot el que són innovacions pedagògiques i metodològiques per tal d'ajudar a l'alumnat a aprendre. Ara, el manteniment d'eixe 'esperit comarcaler', la fórmula cooperativa, els valors lligats al que són la Declaració dels Drets Humans, la defensa de la democràcia, de la llibertat, del compromís...tot això ha de ser el que done continuïtat a l'escola. El Raimon a la cançó 'Si em mor' deia: 'si em mor, que el cant siga ja realitat, i que les esperances siguen fets, i que d'altres continuen el que nosaltres continuem'. Espere que la gent que vinga continue incorporant innovacions i modernitat a l'escola. I que es continue assumint els valors fundacionals de l'escola: un espai on la cooperació entre famílies, alumnes i mestres estiga al centre del quefer diari» comparteix Albert.

Al llarg de la conversa, acompanyant les paraules, sorgeixen mirades de complicitat, llàgrimes i somriures. Un ambient de cures i tendresa que recorda que el lema «Una escola que enamora» no tracta de mencionar paraules en abstracte sinó que fa palesa que aquesta és una realitat palpable, que es materialitza cada dia a 'La Nostra Escola Comarcal'. Roser agafa la paraula, emocionada: «jo ara escoltant-les a elles tinc molta fe que aquell projecte d'arrel cooperativa que vàrem iniciar està en molt bones mans. Hem complit la nostra feina».

Coral de la 'Nostra Escola Comarcal'.

Més informació:

- Espai web 'La Nostra Escola Comarcal': https://www.lacomarcal.com/

- Article 'La Comarcal: 50 anys educant per a fer escola i comunitat' al diari 'Levante EMV': https://www.levante-emv.com/aula/2023/10/18/comarcal-50-anys-educant-per-93406619.html

- Article d'Albert Dasí sobre el cinquanta aniversari de 'La Nostra Escola Comarcal': https://blocs.mesvilaweb.cat/adasi/fem-escola-dia-10-50-anys-de-la-nostra-escola-comarcal/