En la nostra cultura hem aprés des de la infància
a diferenciar les entitats individuals: una planta,
una persona, un gos. Des del punt de vista del
sòl la idea d'individualitat no se sosté. En ell hi ha
tants éssers i microorganismes interdependents
que no podem separar-los un a un, sinó que hem
d'entendre que es tracta d'un únic ens viu.

— Carles Pons

Les «Escoles de Formació Agrícola Comarcals», nascudes a principis de la dècada dels anys setanta del segle passat, representaren una iniciativa educativa pionera que buscava dignificar el món agropecuari valencià a través de l'educació cooperativa. El fecund camí del cooperativisme valencià, sorgit com a reacció a l'ensenyament tradicional imposat pel franquisme, va donar lloc a diverses iniciatives com és el cas d'escoles com «Tramuntana» o «La Nostra Escola Comarcal», però també va fomentar projectes destinats a posar en valor el món agrícola i rural, un sector clau que estava sofrint les conseqüències de la progressiva industrialització que s'estava produint arreu del País Valencià.

Aquestes escoles, localitzades a Catarroja, Beniarjó, Xulilla i Albocàsser, oferien una formació pedagògica, seguint l'esperit del pedagog brasiler Paulo Freire, on es pretenia trencar amb una educació passiva, jerarquitzada i ignorant per tal de construir una educació humanística on l'alumnat fora conscient de la seua realitat social potenciant, així, el seu compromís amb el territori del qual formava part.

Amb la voluntat de dignificar el treball al camp, sobretot entre les generacions més joves, i inspirat en la iniciativa de les «Maisons familiales d'apprentissage rural» franceses, aquest model d'escola no pretenia respondre només a les necessitats immediates del món agrícola sinó que es va configurar com un espai clau de formació política i social impulsant, entre d'altres, el sorgiment d'organitzacions sindicals com la «Unió de Llauradors i Ramaders» o la formació de les primeres candidatures democràtiques a les eleccions municipals que tingueren lloc l'any 1979.

Aquestes escoles varen tenir un desenvolupament i un recorregut històric ben diferenciat. Una de les que s'ha mantingut al llarg del temps, i que aquest curs commemora i celebra el seu mig segle de vida, és l'Escola FP «La Safor». De la mà d'Ana Fuster, Óscar Peñalver i Charo Rodríguez, en representació de l'actual equip directiu del centre, i de Ferran Martínez, Isabel Díaz i Albert Taberner, com a antics mestres, aquesta setmana recordem els seus inicis i comprovem de primera mà com l'esperit inicial amb el qual va nàixer aquesta institució continua molt viu, havent diversificat la seua oferta oferint formació en titulacions de diversos àmbits, tals com Administració, Preimpressió, Jardineria i Educació Infantil. Un projecte que, amb el seu mig segle de vida apostant pel cooperativisme educatiu al bell mig de la comarca de La Safor, ens recorda que el treball col·lectiu i compromés amb el territori que l'envolta resulta, avui, més necessari que mai.

Antic edifici de l'Escola FP La Safor.

Les «Escoles de Formació Agrícola Comarcals» al servei del món agrari valencià.

Els successius plans de desenvolupament franquistes implicaren una progressiva industrialització del territori valencià que va anar acompanyada d'un creixement important del turisme i el sector dels serveis. «Malgrat això, el sector agropecuari continuava dempeus gràcies a les grans cooperatives de producció agrícola que comptaven amb el suport oficial del règim i, especialment, per les xicotetes explotacions familiars. Aquestes explotacions familiars agropecuàries representaven no solament un ofici sinó una manera d'entendre la vida» afirmen a l'obra «Les cooperatives d'ensenyament al País Valencià i la renovació pedagògica (1968-1976)».

Però, no obstant això, la població activa va anar desplaçant-se progressivament des del món de l'agricultura cap a la indústria i els serveis de forma clara. De la mà de les dades observades en aquesta investigació, publicada per la Universitat de València, visualitzem com «l'any 1962 el sector primari ocupava el 38% de la població, la indústria el 31% i els serveis un 20%; mentre que l'any 1973 el sector dedicat al món de l'agricultura havia abaixat fins al 20% i el de la indústria i el de serveis havien pujat de forma significativa fins a un 41% i un 38% respectivament». Les dades, amb solament una dècada de diferència, eren aclaparadores respecte del retrocés que el sector agrícola valencià estava sofrint, circumstància que afectava la seua futura viabilitat, ja que resultava una opció laboral poc atractiva per a les noves generacions, implicant «no solament el despoblament del camp sinó una pèrdua progressiva dels vincles entre els joves i la seua terra» reflexiona Carmen Agulló, autora de l'obra.

Enfront d'aquesta situació, un xicotet grup de militants vinculats a moviments cívics i polítics de caràcter cristià, com és el cas, en l'àmbit valencià, de l'organització «Joventut Agrícola i Rural Catòlica» (JARC), es varen conscienciar de la necessitat de posar en marxa una línia educativa de formació professional agrícola des d'una vessant cooperativista, arreplegant l'esperit que els «Col·legis Familiars Rurals» havien començat a estendre per tot arreu de l'estat. Aquesta organització, que al País Valencià tenia implantació sobretot en zones rurals majoritàriament valencianoparlants, va entendre com a part del seu compromís la defensa de la llengua i la cultura valencianes així com els valors del cooperativisme i l'associacionisme cívic després d'emmirallar-se amb el moviment cooperativista basc nascut de la mà del sacerdot José María Arizmendiarrieta a la localitat guipuscoana de Mondragón. A través d'aquesta experiència d'intercooperació formativa, cultural i empresarial que sintetitzava el seu esperit a través de la màxima «per a democratitzar el poder, cal socialitzar el saber», varen poder imaginar nous horitzons que, fins aleshores, ni tan sols arribaven a albirar.

Després d'una primera incursió en la creació d'habitatge social a través de la fórmula cooperativa, d'on va nàixer el Grup Cooperatiu Empresarial (o Equip Gerencial, tal com el coneixien en aquell moment), varen posar en marxa el projecte de les «Escoles de Formació Agrícola Comarcals». «Per als agricultors valencians, la realitat era que el camp estava poc professionalitzat. Enfront d'aquesta constatació, va sorgir la necessitat de fer veure que era molt important professionalitzar als llauradors, sobretot en l'aspecte tècnic, però també conscienciar-los en l'àmbit social de la necessitat que n'hi havia que s'ajuntaren, que s'associaren d'alguna manera per a poder competir amb empreses agrícoles que anaven fent-se cada vegada més grans. Això pensàvem que només podíem fer-ho a través de l'educació. I quan parle d'educació no em referisc només a les assignatures o a les pràctiques sinó que també parle d'una educació cívica i social, de crear consciència» afirma Albert Taberner, mestre l'escola agrícola de Catarroja i, posteriorment, a l'escola creada a Beniarjó. Ell mateix recorda «l'ebullició social i política que hi havia sobretot de les generacions més joves. Ens trobàvem en els últims anys del franquisme, encara que en aquell moment no ho sabíem. Estàvem il·lusionats a canviar el món, l'escola i les maneres de ser. Poder ser lliures, en definitiva».

El curs 1974/1975 veia la llum l'Escola de Formació Agrícola Comarcal «La Safor» a la localitat de Beniarjó, tot just on s'havia ubicat la casa d'estiueig d'Ausiàs March, vora el riu Serpis. «Era un edifici singular, bonic, arquitectònicament era una passada. I tenia un romanticisme especial» rememora Albert. «L'edifici és un immoble singular. Està emmarcat en un entorn meravellós. És propietat de la Fundació Borràs Estela, que era una entitat que estava ací al poble. El president sempre havia de ser el retor que hi haguera en aquell moment, però després s'ha pogut conservar gràcies al fet que nosaltres estem ací. És un edifici que porta el que és l'essència del que les generacions anteriors han sembrat en nosaltres», ens conta Charo, actual Cap d'Estudis de l'escola.

Antic edifici de l'Escola FP La Safor.

El territori com a brúixola: una pedagogia arrelada al medi.

Ningú educa a ningú - ningú s'educa a si mateixa - els éssers humans
s'eduquen entre si mediatitzats pel món"

Paulo Freire - Pedagogia de l'oprimit

La filosofia pedagògica de les «Escoles de Formació Agrícola Comarcals» es podria descriure com una formació oberta a la vida i que responia a unes necessitats concretes: en aquest cas, la de capacitar amb noves tècniques agrícoles a l'alumnat i implicar-lo en el seu medi cultural i associatiu. A més, es treballava des d'una proposta globalitzada, on el treball diari no estava organitzat per assignatures sinó que girava al voltant d'un gran tema o projecte. S'advocava, per tant, per un ensenyament actiu on l'alumnat fora el protagonista del seu propi procés d'aprenentatge, construint-lo a través d'un quadern de treball on exposaven reflexions i resolien problemes reals i quotidians a través de l'observació de la realitat i l'anàlisi crítica.

Aquesta filosofia pedagògica es fonamentava, en l'àmbit pràctic, en tres pilars bàsics a l'hora de funcionar en el seu dia a dia: l'alternança, el quadern del medi i l'assemblea. «L'alternança és l'aportació, seguint el model de les maisons familiales, tal vegada més original d'aquest sistema, una forma especial d'educació on es coordinen l'escola i la vida ja que l'alumnat alterna els períodes d'estada en el centre escolar i en el seu domicili, la qual cosa permet no perdre mai el contacte amb el seu entorn familiar, rural i social» ens contava Carmen Agulló a una entrevista a «Territori Educatiu». Sota aquesta concepció, i en el cas de les escoles agrícoles, l'alumnat vivia en règim d'internat durant una setmana estudiant i aprenent i, la setmana següent, tornava a casa durant una altra setmana per poder fer un treball de camp, normalment a les explotacions familiars amb les quals comptava la seua família. «L'alternança, per a nosaltres i per a les famílies, tenia una qüestió molt pràctica. En aquella època, des de ben joves, els xiquets es posaven a treballar als camps familiars per tal d'ajudar a casa» recorda Albert, «i aquest sistema, per tant, permetia que l'alumnat es formara, que tinguera estudis, i també poguera col·laborar en les explotacions familiars. Volíem que es formaren a tots els nivells: tècnic, intel·lectual i social».

Durant aquesta estada l'equip de mestres els anava visitant i feien un seguiment del treball que aquests anaven realitzant. Aquestes visites eren aprofitades no només per a establir llaços de confiança amb les famílies sinó també per a fer una tasca de conscienciació cívica i política sobre els necessaris canvis que l'agricultura i la societat valenciana necessitaven. Al respecte, afirma Ferran: «totes les setmanes visitàvem a les famílies en casa. Cada vegada que marxaven, s'emportaven una sèrie d'activitats per a fer a casa relacionades en el món del poble: quines eren les seues partides, quins parlars hi havia, quines fonts, quines explotacions... S'estudiava en aquell moment molt la geografia, però sobretot d'Espanya: els rius, les muntanyes... però del poble no sabíem ni el nom dels barrancs, ni de les partides, ni quantes fanecades de cada cosa hi havia, ni quines varietats de taronja hi havia aleshores... Feien enquestes a les persones majors també. Això ajudava a vincular a l'alumnat al seu entorn. I al tornar a l'escola, ho posàvem en comú. Així la gent s'assabentava com era la situació en cada poble de la comarca».

Per tal d'interrelacionar, de primera mà, els continguts més teòrics amb els aspectes més pràctics, el quadern del medi era un instrument indispensable a l'hora de poder vincular, globalment, tots els aspectes socials, econòmics, històrics, geogràfics i de valors que es donaven al llarg del curs. L'objectiu final: permetre a l'alumnat aconseguir un aprenentatge significatiu. «Els primers capítols eren sobre els aspectes físics del territori. La primera visita que féiem era al Circ de la Safor o al Montdúver. Era una meravella treballar així. Ens vàrem anar coneixent cadascú estudiant no sols els aspectes més geogràfics, sinó també en els aspectes més burocràtics visitant i consultant als seus ajuntaments. Calia que reflexionaren sobre l'experiència viscuda per tal de construir una escola que estiguera vinculada al seu entorn i formar, així, una ciutadania lliure i autònoma. Tot estava per fer i per descobrir encara. Després, en la setmana que tornaven a l'escola el primer que féiem era que, durant les primeres hores, l'alumnat presentara a la resta el que havia fet i après. Es generava un diàleg molt enriquidor» reflexiona Isabel.

Moments de l'entrevista a l'Escola FP La Safor.

Cooperar per tal de conscienciar sobre la realitat rural.

Una educació diferent, arrelada al medi, amb consciència territorial i en la llengua materna pròpia. Un dels eixos fonamentals en els quals estava basada la proposta de les escoles agrícoles era la promoció i dignificació del seu tros de terra més proper. En aquest sentit, el mot «comarcal» no pretenia nomenar-se en va, sinó que simbolitzava l'horitzó polític cap al qual es volien orientar aquestes escoles: l'estima per la terra, la cultura i la seua gent.

Aquesta voluntat de «democratitzar la vida» devia acompanyar-se, estructuralment, d'una sèrie de principis i pràctiques a l'hora de garantir-la. Com es concretava la gestió del dia a dia d'aquestes iniciatives? Jurídicament, aquestes escoles s'organitzaven sota el règim de cooperativa de «pares d'alumnes» encara que, tal com ens relaten al llarg de l'entrevista, la realitat és que pràcticament érem una cooperativa de mestres. La majoria de les famílies, que eren sòcies i propietàries, les tenien del seu costat i deixaven anar fent. Cada membre tenia un vot, independentment de si era alumnat, família o part de l'equip laboral de l'escola. Les assemblees, que se celebraven periòdicament, servien per a presentar els comptes, però també els projectes que havia fet l'alumnat per tal que les famílies veieren el treball que s'havia estat fent.

Aquesta mirada i aquesta manera de treballar conjuntament en l'àmbit de comarca explica el naixement d'una iniciativa clau dins dels territoris rurals d'arreu de l'estat, que naix de la mà del projecte de «Colegios Familiares Rurales», com és el cas de l'escola «La Safor»: els «Centres de Desenvolupament Rural (CDR)». Al respecte, continua contant-nos Isabel: «realment l'escola sense l'acció comarcal que portàvem endavant en aquell moment no seria res. L'escola és xicoteta, i som pocs professors, però en aquell aleshores érem menys encara. Però gràcies a la projecció que teníem dins de la comarca, seguim funcionant. Tot aquest treball també es manté i es retroalimenta gràcies a la feina d'acció social que suposa el CDR. No podem deixar de pensar que el CDR és quelcom aliè al que és la filosofia de l'escola. I cal reivindicar aquesta feina encara més. No són dos coses distintes. Si aquest ha arribat a tenir la implantació que té ara és perquè anteriorment hi havia una dinamització comarcal que estava potenciant tot el que vindria després. Ara compta amb molts més treballadors que l'escola i el seu pressupost és molt més gran que el nostre. Hi ha hagut una continuïtat augmentada. Això és el que realment dona la satisfacció del que hem ajudat a construir en aquests darrers cinquanta anys».

Óscar, mestre i Cap de Departament de la rama de Jardineria i Floristeria, és l'actual president del CDR de la comarca. De la seua mà coneixem la feina que porten endavant: «tenim una part social i una mediambiental. Des de tallers de memòria per a persones majors, d'educació física, ajudes a joventut, programes d'emergència i cursos de llengua per a nouvinguts. Estem desenvolupant un programa també per a recuperar habitatge deshabitat en els nostres pobles, de gent que té una llar a les diferents localitats de la comarca, però que no la gasta, sabent que hi ha gent que està interessada a viure als pobles i dinamitzar les comunitats rurals. També hem fet un banc de terres per a tractar de tornar a posar-les en marxa si la família propietària no té interés a explotar el terreny. I després, en la part mediambiental, hem fet investigacions del riu Serpis, enguany estem fent-ne una sobre construcció amb canyes, col·laborem amb xicotets productors de la comarca i durant molts anys hem estat fent el 'Mercat del Trenet'».

Alumnat treballant a l'Escola FP La Safor.

Una educació integral per tal de continuar sembrant llavors d'esperança.

Per tal de portar a terme un procés educatiu holístic que tinguera en compte a la persona tant en la seua vessant intel·lectual com emocional, un dels aspectes clau que es tenia en compte a les escoles agrícoles era la implicació amb el medi natural, social i cultural de l'alumnat amb un objectiu clar: fomentar una educació integral per tal de fer veure que, malgrat que la realitat política, econòmica i social estiguera caracteritzada sota la repressió franquista i els seus valors conservadors, es podia imaginar una societat diferent. Suposava una oportunitat, per tant, de començar a desnaturalitzar allò que sempre s'havia fet «sempre així, de la mateixa manera i amb els mateixos valors».

Per tal d'aconseguir aquest objectiu i poder entendre que les societats estan construïdes socialment i condicionades, però no determinades, històricament, les escoles agrícoles estaven «obertes a la vida i al seu entorn». Per al professorat d'aquestes escoles era molt important mostrar i traslladar aquest esperit al seu alumnat. Però per a això, primer havia de formar-se el propi claustre. Hi havia una necessitat vital de construir una escola diferent. Al respecte, rememora Ferran: «la nostra relació amb la renovació pedagògica va anar construint-se sobre la marxa. Des del principi vàrem estar vinculats al Col·lectiu de Mestres de La Safor, vinculat inicialment al Moviment Freinet. També, quan varen començar a fer-se tant les Escoles d'Estiu dels Moviments de Renovació Pedagògica com les Trobades d'Escoles en Valencià, l'escola participava activament. En aquest sentit, un dia a la setmana féiem eixides i visitàvem llocs o institucions per tal de saber com funcionaven. Ens servia a nosaltres però sobretot al nostre alumnat. A més, els mestres de les escoles del nostre voltant, que veien l'escola com una escola positiva, intentaven enviar a l'alumnat de 8é d'EGB, intentaven enviar-los a l'escola, perquè veien que féiem alguna cosa diferent. Això era un bon indicador del camí que estàvem seguint».

Una realitat que, avui, continua ben viva. En una materialitat ben diferent de la de fa cinc dècades, la vinculació del professorat i l'alumnat amb l'entorn social continua sent un eix fonamental del projecte pedagògic del centre. Al respecte, Ana ens conta que «estem fent ara uns vídeos preguntant a l'alumnat i al professorat sobre com han descobert l'escola i tothom arriba a la mateixa idea: sempre hi ha algú que li ha parlat sobre el centre. Al final, la sensació de proximitat és el nexe comú que trobem en general. Amb tot l'alumnat que em trobe, em diu sempre el mateix: la sensació de familiaritat que han viscut ací».

Moments de l'entrevista a l'Escola FP La Safor.

Una familiaritat també construïda juntament amb les empreses amb les quals tenen conveni de formació per al seu alumnat. «Hi ha empreses que fa dècades que treballen amb nosaltres. Aquest vincle es nota. Ja hi ha empreses que tenen solera. Canvia la llei però s'acoblen. És una sort amb què comptem, tenim molt bona relació amb les empreses de la zona i portem molt de temps treballant amb elles. Ara, que s'ha incorporat un nou període de pràctiques d'un mes en els primers cursos de Formació Professional, està valorant-se molt bé tant per la nostra part (professorat i alumnat) com per les empreses. Teníem una miqueta de por perquè enviàvem a l'alumnat amb molt poc de temps de formació. Però res més lluny de la realitat, els ha suposat una primera presa de contacte que els ajuda a ubicar-se, observar en què consisteix el seu ofici i veure si els agrada allò que han elegit estudiar» afirma Ana.

«Cal tenir en compte que la gent que ve ací majoritàriament arriba d'instituts d'ESO massificats, molt grans i que moltes vegades no se'ls té en compte com a personetes» reflexiona Charo, i continua: «ací l'atenció és individualitzada, personal, inclús tenim la grandíssima sort que, des de fa un parell de cursos, comptem amb un Departament d'Orientació. Crec que això és la concreció d'haver mantingut l'esperit de l'equip de mestres inicial: ajudar al nostre alumnat a prendre decisions i a ser persones adultes conscienciades».

    

Moments de l'entrevista a l'Escola FP La Safor.

«Aula Viva»: un projecte pioner d'innovació.

Des de fa quatre cursos, al centre han iniciat un projecte que tracta de donar continuïtat a la línia de treball que sempre ha caracteritzat a aquesta institució: portar les aules a la vida, al seu entorn més proper. Però, en aquest cas, capgirant la lògica: ara, porten la vida dins de les aules. El projecte «Aula Viva», coordinat per Óscar i amb la participació de l'alumnat de Jardineria i Floristeria, «tracta de fer racons vius dins de les aules on l'alumnat puga refugiar-se una mica de l'estrés diari i desconnectar, seure, observar les plantes, la planta oxigena l'ambient de l'aula... tot són coses positives. El que volem és generar un espai de desconnexió mental i de connexió amb la natura. A més, aprenen a tenir una responsabilitat de la cura d'aquestes plantes. Avui en dia, portem quatre aules fetes. Ho ha fet l'alumnat de Jardineria i Floristeria. L'objectiu del projecte, com en la resta del nostre ideari educatiu, és el de posar en valor l'entorn i que l'entorn, la vida, arribe a l'aula» afirma Óscar, qui ens conta que l'alumnat assumeix la seua responsabilitat amb molt d'orgull i molta predisposició.

En aquest sentit, el projecte «Aula Viva» suposa construir un procés d'aprenentatge basat en projectes (ABP), on han dividit a l'alumnat i, a partir d'una sèrie de plantes, han estudiat les característiques i les necessitats nutritives i ambientals. També han triat els materials: cordes, fusta, gespa... A partir d'ací han fet un esbós que els ajudarà en el següent pas: l'assumpció de responsabilitats respecte dels seus grups d'iguals. Óscar, de forma entusiasmada, ens continua explicant el projecte: «ara arriba el segon pas: que aquest mateix alumnat forme a la resta de companys i companyes perquè mantinguen aquestes plantes vives. Considerem molt important i essencial en la formació del nostre alumnat aquest punt d'assumir la paraula, saber ordenar-la i exposar-la en públic a la resta. Ja fa uns quants anys que estem fent projectes d'innovació educativa, sempre relacionat amb l'entorn. Hem fet, per exemple, un relacionat amb el riu Serpis. Este any estem amb aquest de portar la natura a l'aula. Metodològicament, a més de la part humana que ens caracteritza, estem adaptant-nos a les noves tendències: les Noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació (NTIC) i la Intel·ligència Artificial (IA). Estem fent contínuament cursos de formació al professorat amb l'objectiu d'involucrar-nos en totes les tendències que hi ha avui dia».

Projecte "Aula Viva" de l'Escola FP La Safor.

Cartografiar el passat per tal de continuar construint una escola democràtica al segle XXI.

Avui, més de mig segle després de la posada en marxa de l'escola FP «La Safor», és un bon moment per tal de tirar la vista enrere i valorar l'experiència viscuda d'un projecte que ens recorda que, avui, encara és possible albirar la utopia. De fons, al llarg de tota la conversa, ens acompanya la melodia del xiuxiueig dels pardals que habiten els arbres de la vora del Riu Serpis, que aquestes últimes setmanes baixava amb un bon nivell d'aigua gràcies a les darreres pluges.

Què suposa treballar en un espai com aquest? Comença Charo: «Quan s'obrin les cortines als matins, es veu com l'alba il·lumina els pics de les muntanyes. Al nostre alumnat li dic que gaudisquen de les vistes, que això no ho tenen en qualsevol lloc. Això ofereix un valor que no té igual». Ana, sumant-se a aquest sentir, afirma: «crec fermament que la casa fa la cosa. Sols fa falta escoltar l'entorn: el fet de xiuxiuejar dels pardals, el rius, els arbres movent-se, les postes de sol... Soc orgullosament de La Safor. Vinc molt a gust a treballar. Tenim un aprenentatge tots els dies molt gran. Entrar a l'aula és un plaer. Espere que igual que nosaltres que, de forma implícita, hem heretat aquesta familiaritat i l'hem sabut transmetre sense ser un propòsit explícit, espere que tot el que estem vivint nosaltres passe a les següents generacions que estiguen ací treballant i el projecte continue molts anys més sota aquest esperit».

«A mi m'ha canviat la vida», ens conta Óscar, qui continua: «primerament pel que fa a la conciliació. Venia de l'empresa privada de treballar com a Enginyer Agrícola, però açò m'ha donat qualitat de vida. I també un ensenyament continu. Jo ensenye, però també rep molts aprenentatges. A mi m'ompli molt. I és un orgull pertànyer a una institució que és història viva de la comarca i que tracta d'integrar els valors del cooperativisme en el dia a dia. Que hi haja tanta gent a la comarca que conega a l'escola i que s'haja format ací, crec que és un orgull per al poble i per al professorat. Ara estan arribant les segones i quasi estan a punt d'arribar les terceres generacions de familiars de gent que ha passat per ací».

Isabel, que va arribar a València després de passar per una experiència semblant a Cantàbria, es va mobilitzar en un inici per aquest projecte més per la qüestió cooperativa que la pedagògica. «Pedagògicament no havia estudiat ni havia llegit gran cosa, però a l'hora d'apostar pel cooperativisme sí que ho tenia clar. Per això, quan sentia parlar d'una escola com la nostra, sabia que volia treballar en un lloc com aquest. Era l'única fórmula que en aquella època em convencia del que podia fer en el medi rural. A mi el paisatge em va enamorar abans que el paisanatge. I vaig decidir que calia treballar a una escola agrària. I ací estic. Encara que ja no vinga tant, sé que el meu vincle emocional està ací. És la meua casa, ací he estat quaranta anys de la meua vida».

Moments de l'entrevista a l'Escola FP La Safor.

Albert Taberner valora la seua experiència com a mestre a Catarroja i Beniarjó sense caure a realitzar un exercici d'autocomplaença d'idealitzar, per se, el model cooperatiu i arrelat al medi d'aquestes escoles. Al respecte, apuntala: «a tall de reflexió: tant amb el cas de les assemblees o el fet de ser una fórmula cooperativa, el nom no diu res per si mateixa. Tot depén de com s'aborde. Són un instrument. El més important és fer xarxa, compartir coneixements, mirar cap on anem. Arrelar-se al territori, que partisquen de la realitat que tenim i sobretot que generen persones amb consciència i personal tècnicament preparat per a poder fer més canvis en la societat».

Charo, que havia assumit la paraula en un inici, la reprén per recordar la seua vinculació amb l'escola, que comença des de ben xicoteta: «per a mi l'escola és ma casa. Des que era xicoteta venia ací a jugar. Després he donat classe i ara he assumit càrrecs de gestió. He passat per quasi tots els estaments. Estic orgullosa i contentíssima de la familiaritat que hi ha, de l'entorn, dels companys, de treballar ací. Valore molt aquesta fórmula cooperativa. Ací et motives perquè veus el suport dels companys i veus que la teua feina és reconeguda. Voldria que l'escola continuara molts anys, que no es perdera l'essència i que sempre se seguira aquesta línia que hem heretat i que avui encara mantenim».

I acaba, emocionat, Ferran, qui ens conta: «per a mi ho ha suposat tot. Em varen proposar vindre ací a treballar i va ser un ensenyament mutu, bidireccional. No vaig poder continuar perquè al ser un sistema d'internat no podia dedicar-li tant de temps. Però sempre he estat molt vinculat a l'escola. Em sent com un saforenc més. De fet, pràcticament ací he fet la meua vida. La meua filla ha estat alumna d'ací. He estat com a director, com a mestre, com a pare, com a docent de cursos de formació, per la Junta Rectora... L'escola és la meua vida. I em sent molt agraït a tots els equips docents que han vingut després de mi que han continuat l'esperit i que han facilitat que, després de cinquanta anys, puguem estar ací parlant de les nostres vivències».

Recordàvem, a través de les paraules de Carles Pons referenciades a l'inici d'aquest capítol, la importància d'entrellaçar, en el nostre dia a dia, a tots els éssers vius i microorganismes interdependents que no poden ser separats un a un perquè formen part d'allò que l'antropòloga i educadora ecofeminista Yayo Herrero anomena com «la trama de la vida». Som un «únic ens viu», en paraules de Pons, i per això cal valorar la importància del recorregut històric fet per aquestes escoles a l'hora d'aportar un paper més que destacable en la recuperació i consecució d'una escola pública, valenciana i renovadora.

En aquestes «autèntiques escoles de democràcia» tal com les descriu Carmen Agulló, l'alumnat va aprendre la llibertat practicant-la, revalorant «la seua tasca com a llauradors i, al mateix temps, aprenent a estimar la seua terra, la seua llengua i el seu País». Cinquanta anys després, l'Escola d'FP «La Safor» continua ajudant-nos a creure en la possibilitat de continuar sembrant llavors de curiositat, esperança i alliberament.

Moments de l'entrevista a l'Escola FP La Safor.

Més informació:

- Espai web "Escola FP La Safor": https://www.fpsafor.com/

- Reportatge al voltant del 50é aniversari de l'escola publicat al "Diari Serpis": https://diariserpis.com/50-anys-de-lescola-de-formacio-professional-la-safor-de-beniarjo/

- Espai web "Centre Desenvolupament Rural de La Safor": https://cdrlasafor.org/

- Espai web "Confederación de Centros de Desarrollo Rural" a l'estat espanyol: https://www.coceder.org/

- Perfil Instagram "Escola FP La Safor": https://www.instagram.com/escolafplasafor/

- Article sobre les "Escoles de Formació Agrícola Comarcals": https://territorieducatiu.ucev.coop/escoles-formacio-agricola-professionals